Qui paga, mana

La ideologia neoliberal, disfressada d'austeritat populista, no perd l'ocasió d'acorralar la política i les institucions. Són tan pocs els complexos, que la senyora Cospedal es permet proposar que els diputats deixin de tenir sou.

Des del principi deixaré una cosa clara: pens que, com tothom, la classe política ha d'ajudar a atenuar les dificultats econòmiques actuals igual com ho fa la resta de la gent. Ara bé, una cosa és adequar els sous i l'altre eliminar-los. No pel fet que un home assassini un altre amb un martell es retiren del mercat els martells. I no perquè hi hagi polítics, com la mateixa senyora Cospedal, que hagin batut totes les marques de remuneració, s'haurien d'adoptar mesures demagògiques, populistes i involucionistes democràticament. Perquè, per sort, la major part dels polítics no són com la senyora Cospedal (i no parl només dels doblers, sinó també del cinisme).

Pagar un sou als representants del poble és una conquesta democràtica que sorgeix per garantir que tothom pugui dedicar-se a la política. Va néixer per assegurar que els més humils, dependents laboralment, tinguessin independència i que la política no fos únicament un plat per als rendistes o per a la gent de casa bona.

Passa el mateix amb la tendència conservadora de minvar les subvencions públiques als partits polítics, i augmentar les privades. Amb el benentès que aquí com a altres camps els partits s'han d'adequar a les actuals dificultats econòmiques, és també un error elevar la dependència privada de la política. Segurament la recollida de finançament per a campanyes als Estats Units fa que els republicans defensin amb tanta fermesa les indústries petrolieres, entre d'altres, i que els demòcrates no hagin actuat amb més contundència amb relació a Wall Street. Com molt bé diu Joseph Stiglitz, recentment en una entrevista: "(...) Un dòlar un vot expressa el fracàs de la democràcia (...) els rics inverteixen i després exigeixen un retorn". Jeffrey Sachs explica que, en aquest sentit, és molt aclaridor el famós advertiment d'Eisenhower en el discurs d'acomiadament de 1961: el llaç entre el sector privat i el militar va crear un poder polític tan dominant que els Estats Units s'han vist abocats a la militarització, a guerres inútils, i a la despesa fiscal en una escala de desenes de bilions de dòlars des de llavors.

Qui paga, mana; i si paga el poble, mana el poble. Això facilita la defensa de l'interès general, encara que així i tot no sempre s'aconsegueixi, atesos els casos de corrupció existents i la poderosa influència de certs interessos particulars.
És un fet que vivim moments molt durs econòmicament parlant, moments a més d'una gran desafecció política; uns temps en què la por i la dispersió són un camp adobat per al populisme. Però com diu Tony Judt en la seva obra El món no se'n surt: "(...) sense institucions fortes de confiança comunal o serveis fiables fornits per un sector públic degudament finançat, homes i dones aniran darrere de substituts privats", segurament afavorint les posicions radicals i dels qui sospiren per una política feble, amb diputats i partits que per la seva dependència no facin de l'interès general la seva única meta i permetin desregulacions com la que ha creat la crisi actual.

Si molts de maldecaps ens crea que alguns, uns pocs, monopolitzin el poder econòmic, ara ja només falta que, a més, els entreguem les institucions que han de vetlar per la justícia social, posant els partits i els diputats a sou del seu finançament o minvant directament les possibilitats de participació democràtica dels més humils.
El finançament públic no garanteix absolutament una política justa i independent dels poders econòmics, però la submissió al finançament privat ens col·loca d'una manera definitiva en la inseguretat i en la injustícia.•
Senador per les Illes Balears