La localitat de Santa Margalida serà avui el centre d'interès de les Illes Balears i ho serà, sobretot, per tot allò que la majoria sabem. Allò que omple de sentit la festa d'avui manté una relació llunyana amb la tradició, amb el mesclat sobre el qual està sedimentat el nostre poble. Una festa que persisteix en forma de vincle amb la manera com el poble de Mallorca ha expressat els seus sentiments, sobretot aquells que no es podien manifestar només amb paraules. La festa de la Beata, a Santa Margalida, és possiblement el testimoni viu d'allò que va ser corrent a la Mallorca del final del segle XVIII i s'anà perdent a mesura que la nostra terra entrava en la modernitat. En aquest sentit, avui s'actualitzen algunes creences de l'avior i s'escenifiquen components intemporals d'allò que entenem per identitat.
De la festa no en fa befa ningú, per bé que aquesta diada té components llegendaris que es corresponen a una religiositat que avui ens pot semblar de rondalla. Ni els sectors més anticlericals, ni els individus que es manifesten especialment incòmodes amb l'Església catòlica, ningú no gosa relacionar aquestes conviccions amb la festa i qüestionar-ne cívicament l'existència. Entre l'inventari de publicacions del canonge Antoni Maria Alcover -de qui aquest any se'n commemora el 150è aniversari del naixement- també hi trobareu la Vida de Santa Catalina Thomàs (1930), una biografia a mitjan camí entre una vida exemplar i una rondalla, una icona del nostre passat en el temps de la consolidació de les grans propietats illenques i d'una església contrareformista.
La beata ens transporta una perspectiva femenina en un entorn de dimonis i de maldat, d'ignorància i de foscor, un temps de visionàries i de novetat, de serenitat i de pau entra tanta monstruositat. Des de llavors, Santa Margalida ens recorda que el nombre de dimonis es multiplica de manera aritmètica, però mai no es perd la serenitat, per molt soroll i molta provocació maligna que es pugui processar. He gaudit amb la lectura del pregó d'enguany, obra de Mateu Xurí.
Una peça que apunta en la diana del sentit de la festa i en tot allò que comporta, amb un sentit crític, però també amb la màxima implicació possible i amb una actitud certament beatífica, que conjuga passat i crítica, sentiment i anar contracorrent, dialèctica i convicció. Un pregó inspirat, també, en la figura del margalidà Joan Mascaró Fornés, el savi que conjugà llengua, cultura i nació catalana amb els corrents més intemporals de la saviesa humana, i els enxarxà als desigs de pau i de diàleg.
Avui, dia en què "la sang bull i el cor m'esclata" (Mateu Xurí) pot ser el moment d'inflexió per als que comanden, per als que sofreixen, per als que no entenen, per als que estan en desacord, per als afectats i ferits en aquesta guerra psicològica mundial que patim. Avui pot ser una victòria del seny i de la cordialitat, però també un dia de punt de final. El dia que els nostres governants decideixin mai més fer-se acompanyar d'homes armats que criden a la guerra, la desunió i el conflicte.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.