Els turistes

N'hi ha que fantasiegen amb les turistes, és cert, però un turista, per definició, mai no s'interessa pels nadius, per les persones dels llocs que visita. Al contrari que els viatgers del segle XIX -que anaven a conèixer gent, atrets pel mite literari de l'exotisme-, el turista només se sent atret pels paisatges -per les platges-, per les pedres dels monuments, potser pels museus, segur que també -els més rics- per la gastronomia. Així, tinc un amic que, en veure que les turistes es meravellen davant de la Seu, o davant d'un arròs amb llamàntol, em diu sempre: "¿I jo què?, ¿Potser jo no tinc tantes coses per oferir com la catedral, potser jo no porto amb mi tantes sucoses meravelles com aquell plat d'arròs?". Les turistes passen d'ell -ni el veuen-, és clar, les turistes miren guies de viatge, i això els basta perquè ja ho diu tot.

A Formentera, pel que he vist aquest estiu, el turisme és diferent del de Mallorca. A Formentera no hi trobareu cap turista amb una samarreta d'un equip de futbol. A Formentera tothom va bronzejat, amb bones camises de seda, amb ulleres de sol estratosfèriques, disposat a ser portada d'una revista. Tothom és guapo i desinfectat. Formentera no és un paradís: és el que sobra d'alguns fotogrames dedicats a fer un anunci de cervesa.

La gent hi va a viure un tòpic de caletes verges, motos de lloguer i paelles caríssimes a l'ombra d'una sivina maquillada. Tot ben fotografiat amb el telèfon mòbil. El turisme és això: la dolça tranquil·litat d'anar a un lloc a satisfer les expectatives que havia despert un cartell de propaganda. El millor de tot, però, és que l'ideal del turista s'estén a totes les esferes de la vida. Anem per la vida així, badocant, mig adormits, més adelerats a emportar-nos records que no a deixar-ne en la vida dels altres.