La rendició

Encara que de la crisi són pocs els que opinen que res bo en podrem treure, hi ha els optimistes que, amb més encert que desencert, pensen que el que està en crisi és el model econòmic i social i que l'actual situació ens conduirà a un replantejament positiu de com i per què funciona la nostra societat. Teories al marge, sembla que a la nostra petita realitat ja tenim prou exemples d'ineficàcia i d'un sistema complaent amb els privilegiats. Sí, no ha estat suficient amb un president condemnat i un altre a la barra dia sí dia també, per comprovar com l'actual llogater del Consolat dirigeix incomprensiblement els seus negocis privats i públics alhora i, a més a més, malament. Està vist que provenir del sector privat ja no és cap garantia, sinó més aviat tot el contrari. La realitat ens supera i diàriament observam jocs malabars de la nostre classe política per negar la fallida i el desconcert. Sembla que el vaixell s'enfonsa i mentre dura la deriva dediquen el seu temps exclusivament a mantenir-se ells i els seus tant de temps com sigui possible. Càrrecs polítics a lliure disposició, assessors i assessores amb una afinitat sentimental o sexual digna d'una telenovel·la protagonitzen la nostra actualitat, mentrestant l'ínclit Bauzá tanca dos dels hospitals més socials de la Comunitat Autònoma. A la nostra realitat ja no hi ha pressupost per als tractaments pal·liatius, morir amb dignitat ha deixat de ser un dret i s'ha convertit en un privilegi. Els que en alguna ocasió hem tengut l'oportunitat de comprovar en primera persona la bona feina dels professionals de l'Hospital General i del Joan March, ens fem creus de la frivolitat del seu tancament. I és que qualsevol argument de caire econòmic queda invalidat quan es donen a conèixer d'altres inversions i subvencions que ens volen vendre com a necessàries. Precisament un avantatge dels temps de crisi en els quals intentam sobreviure és que els ciutadans s'interessen i s'informen per la destinació dels seus doblers. És fàcil moure la indignació quan les partides destinades a l'Església, la banca, la Casa Reial o els sous dels polítics romanen intactes en detriment de la Sanitat pública i l'Educació. Una qüestió de vergonyoses prioritats en mans de partits polítics que no són més que grans agències de col·locació d'afiliats i dels seus cònjuges. Fa tant temps que l'ètica i el sentit de justícia ha abandonat la nostra realitat política que ens hem acostumat a consentir tot allò que pensam que no ens afecta gaire. Miram a un altre costat quan privatitzen els pocs hospitals públics que queden i quan s'organitzen campanyes de desprestigi contra els professors de l'escola pública. Sembla que, amb l'excusa de la crisi i amb l'amenaça d'una possible intervenció europea, han aconseguit la nostra rendició com a ciutadans.
Periodista