Com un ferrer sense carbó?

Una dictadura, per acabar bé, hauria d'acabar sempre amb els seus responsables asseguts a un banquet i pagant els seus crims contra la Humanitat, que no prescriuen mai. La d'en Franco no va acabar així. En lloc d'haver-hi una ruptura, hi va haver una "transició", que en digueren, tira-tira, de cap a un règim més o manco democràtic, que encara ara té molt per millorar. Va ser el preu que hom va pagar per no passar pel risc d'un altre cop d'estat que tenia la via de la ruptura. Aquell preu pagat, que va permetre als responsables de la dictadura reciclar-se de cap a la democràcia a través d'un partit polític, va ser un bon preu o va ser massa car? És mal de dir sense poder comptar quantes de vides humanes hauria pogut costar la sortida digna de la dictadura, que era una bona ruptura democràtica.

Davant l'anunci d'ETA d'aturar-se de fer servir la violència i els assassinats com a mitjà de lluita, n'hi ha molts que han fet un alè. Una immensa majoria, sobretot al País Basc, toca haver fet un bon alè. Ara bé: una part, per ara sembla que sortosament petita, de la dreta nacionalista espanyola, sembla que té un disgust. Qualsevol diria que es trobaven molt més a pler jugant a bons i dolents contra un grup armat més o manco controlat darrerament, amb poca capacitat de fer gaire mal, que no davant la nova situació que es presenta, que, si tot va bé, serà de lluita pacífica i democràtica a través de les urnes. Fa la impressió que hi ha una minoria que, d'ara endavant, sense poder criminalitzar tot l'independentisme basc i, de rebot, qualsevol altre llevat del seu, té por de trobar-se com un ferrer sense carbó. Com que no els faci gens d'il·lusió ni una mica la confrontació a través de la paraula, de les idees, del debat i, sobretot... de les urnes.

Un que és coherent i té clar que matar no és la manera d'arreglar el món, té tota la legitimitat de dubtar si l'ETA té perdó o si no en té. Tothom qui hagi condemnat el franquisme i els crims contra la Humanitat que cometeren els seus esbirros, té tota l'autoritat moral del món a l'hora de pensar que els crims d'ETA s'han de pagar. Ara bé: els qui, encara ara, callen davant els quaranta anys de dictadura feixista d'en Franco, els qui mai no han exigit als seus responsables que demanin perdó a les víctimes de la repressió, encara ara silenciada, d'aquell règim terrorífic, els qui fins i tot han subvencionat una ‘Fundación' amb el nom d'aquell dictador, els mateixos que encara ara s'exalten davant qualsevol mínim intent d'enterrar, o tan sols de recordar, dignament les víctimes del feixisme, tots aquest, qui són per posar entrebancs ara al procés de pau del País Basc? No tengueren els seus admirats franquistes l'oportunitat de reciclar-se i de participar a la vida política per la via democràtica, en lloc d'haver de respondre pel seu passat davant un tribunal de Drets Humans? Per quines cinc-centes, idò, no pot ser ara cosa bona provar de construir la pau al País Basc cercant que tot el moviment independentista actuï exclusivament a través de la via pacífica i democràtica? Per ara, cosa molt mal feta, els d'ETA no han demanat perdó a les seves víctimes, tantes com n'hi ha d'innocents, inclosos civils morts a l'atzar, fins i tot nins, per no parlar dels mutilats i dels orfes i de les vídues. En això s'assemblen fil per randa als esbirros del franquisme. En canvi, els pistolers d'ETA, a diferència dels d'en Franco, sí que han passat i passen per la presó.

Així és que malament si tot això tornàs acabar a les males, amb bombes i tirs al clatell. Però molt bé si acaba en convivència pacífica i en confontació democràtica.  Aniria bé que, amb el temps, s'arribassin a debatre: una, per què va néixer ETA? I dues, per què ETA no va cercar la lluita democràtica quan l'Estat va començar a permetre més o manco -i per ventura més que ara- la lliure confrontació d'idees?.