La música europea

La Comissió Europea ha fet pública aquesta setmana la seva proposta de reforma de la Política Agrària Comuna (PAC) enmig de la desil·lusió dels agricultors i la clara oposició de les organitzacions agràries i bona part de les administracions nacionals i regionals. El comissari romanès, Dacian Ciolos, ha duit la veu cantant en un esquema que reprodueix i agreuja els grans defectes d'una política que neix morta. Els seus pilars (desregulació, liberalització dels mercats, nul·la defensa de l'agricultura productiva...) ja han demostrat fa temps les limitacions. Aquesta proposta pareix que respon, per una part, a la pèssima conjuntura de les finances europees, però sobretot a les pressions de les multinacionals i lobbistes que fan i desfan el que volen a Brussel·les i a l'OMC.

La notícia positiva podria ser que hi ha haurà una PAC, que encara existirà una política agrària europea en un moment de retirada de les polítiques públiques. Però, més enllà d'això, els resultats es preveuen ben calamitosos. El que es proposa és repartir uns pagaments per hectàrea de caràcter general, deixant de banda la dedicació professional i la producció agrària: desvestir els pagesos més actius per vestir terres improductives, repartir uns euros per a fer més suportable la mort de la pagesia professional europea, però de cada vegada més escassos i més injustament distribuïts. El més dramàtic de tot això és que la gent que ha invertit més i que més contribueix a produir aliments de qualitat és la que menys compensacions tendrà, si és que arriba a cobrar res. Això és el que afirmen, amb rara unanimitat, tots els components de l'espectre associatiu agrícola.
La UE és un dels pocs sistemes institucionals que continuen fidels als seus dogmes de fe, fins i tot després de recollir tota casta de fracassos en la seva aplicació. D'exemples en tenim molts, i ben frescs, en l'àmbit monetari i financer. La qüestió pagesa no se n'escapa, d'aquest estat de coses. La UE continua fidel al seu esquema ultraliberal, mentre que els mercats agroalimentaris de cada cop estan més desestabilitzats i els preus es mouen al compàs de decisions de petits grups d'especuladors. Però a Brussel·les han fet un dogma de la creença que el mercat desregulat ens arreglarà tots els problemes.

I els problemes, és clar, mai no ens els acaba d'arreglar el mercat. Un temps, tenia algun sentit la barroca retòrica comunitària, aquell llenguatge enrevessat dels buròcrates europeus; ara, ja no inspira gens de confiança. La gent ha après a llegir entre línies el que hi ha davall la fraseologia ampul·losa sobre la qualitat i el medi ambient. La memòria històrica dels agricultors és de les més fortes que hi ha. I tothom sap allà on ens han duit els successius canvis en la PAC. De cada vegada hi ha menys explotacions pageses a Europa. Això ningú no ho pot negar. Del 2003 fins al 2011, ha desaparegut el 20% de les explotacions agràries europees. Tot un èxit. Però aquest resultat, per a Dacian Ciolos, no és important. No compta. Per això, el comissari romanès continua amb la vella cançó de desregular mercats, eliminar mecanismes públics de gestió i amb una hipòcrita "verdor" que justifica mesures sense sostenibilitat ambiental a mitjan termini. Això ho ha entès bé la ministra Rosa Aguilar, que ha qualificat la proposta de decebedora i "mereixedora d'una esmena a la totalitat". Com que no és la primera vegada, ni la que fa deu, que es vol fer passar gat per llebre, poca gent mossegarà l'esquer de Brussel·les.