Coses que no he sentit a dir (o que no es podien dir)

Això de la crisi econòmica està agafant unes dimensions més que considerables. Com dirien els ancestres, la cosa crema del verd. Posats en aquesta tessitura sovint se senten, des de plataformes públiques, anàlisis que intenten trobar el re de la qüestió. Sembla que tota la culpa se la carreguin els polítics, pobrets!, quan realment tots sabem, com a mínim així és la teoria, que els polítics són els executors de la voluntat popular i, ai las! (això no es diu tant), són la punta de l'iceberg d'unes forces ocultes però no tan ignotes que des de la no superfície manegen els fils del món. I, encara que ningú tengui la solució, tots tenen alguna raó que n'explica la profunditat de l'avenc. Ja he dit que el cavall de Troia - la metàfora l'he triada a posta- són els polítics i de retruc, a vegades, els funcionaris. Anem una mica a pams més amb concordança amb el títol d'aquest paper.

Quan en plena eclosió de la febre de fang -del fang cuit, s'entén, però així i tot és fràgil-, si algú gosava a alçar la veu contra la viabilitat d'aquesta base econòmica, gairebé se'l menjaven viu, el discurs predominant era que la febre del fang mai no s'abaixaria. I dir el contrari era generar desconfiança i, fins i tot, ser un mal patriota. Els polítics del PP n'eren els màxims avaladors, de la perdurabilitat del fang. Quan el fang començava a cruiar-se i allò que es qüestionava era el sistema financer (bancari), si algú gosava posar-lo en dubte, també l'acusaven de desestabilitzador i contraatacaven per pa i per sal que el sistema espanyol era gairebé tan fort com la sacrosantíssima unitat de la pàtria.

També convendria dir que els funcionaris o els que funcionen com a tal tenen un determinat reglament -que no sé si és el millor però potser atorga estabilitat a l'administració i no es torna als decimonònics temps del cessant- i com és de difícil desfer-se'n (encara que no facin feina). Un amic meu em va contar que, durant el primer pacte, des d'una conselleria van intentar obrir un expedient disciplinari a un altet funcionari (que no funcionava) i que de cap de les maneres no se'l varen poder treure del damunt; va guanyar el plet a l'administració.

També convé recordar que quan el primer pacte va intentar fer una mica de neteja de personal en "estranya condició laboral i pecuniària", molts d'aquests que ara clamen justícia equina contra la "casta funcionarial" varen ser els primers que parlaren de purga, injustícia, etc. Les hemeroteques haurien de servir per a alguna cosa. Ara sembla que han de pagar tots els descosits certs funcionaris que, bé o malament, han fet funcionar alguna cosa. Per exemple, l'altre dia sentia, en un d'aquests programes, que si el teatre Principal tenia no sé quants funcionaris... Algú va clamar alguna cosa quan, estant tancat per obres, tenia un gerent i altres herbes? Algú s'ha molestat a entrar a fons en la qüestió i saber qui cobra les més suculentes tallades i com ho fan? No. La demagògia del números és tan fàcil d'espargir com els núvols de purpurina, però tots sabem la poca empena que fan i el poc rèdit que donen (els núvols i els números fets a la babalà).

Finalment, en aquest viratge sociològic cap a la dreta que patim, hom tendeix a sacralitzar l'empresa privada com a font de totes les bondats i netedats de cor. Potser els hauríem de recordar que les obres públiques les realitzen les empreses privades. Per tant aquestes són corresponsables de les possibles manipulacions que hi pugui haver a l'hora de guanyar els concursos i les subhastes per a fer aquestes obres; però també hi ha una cosa de la qual gairebé ningú no parla, em referesc al sobrecost. No em referesc al sobrecost motivat per una modificació del projecte, no. Que aquest encara podria considerar-se un atenuant. Em referesc al sobrecost que, sense saber d'on sorgeix, aflora a la superfície. Així pot passar que quan l'obra pública està mig en marxa sobrevenen infinitat de problemes, abans no previstos per l'empresa adjudicatària, i el resultat és posar entre l'espasa i la paret l'administració. O paga més o la cosa es queda així, a mitges i sense fer. També alguns llençols o molts s'han perdut en aquestes bugades. I no en parlem tampoc de quan el resultat final no s'ajusta al projecte inicial perquè enmig de l'embull de subcontractes fetes s'ha perdut el fil de la responsabilitat. Bé ara ja ho he dit (o hi he dit la meva).