Indis contra indis

El Govern d'Evo Morales, president de Bolívia, ha trontollat a causa del seu suport a una carretera que travessa l'Amazònia boliviana. Aquesta nova via de comunicació, procedent del Brasil, ha de passar pel Territori Indígena i Parc Nacional Isiboro Sécure i destruirà una part important dels boscos i sabanes d'aquesta regió de l'Amazònia. Morales ha violat el principi de consulta prèvia als indis que habiten aquesta regió i, quan han protestat, els ha reprimit violentament. I això que es tracta, sens dubte, del president més proindi de la història d'Amèrica, fins al punt que Bolívia és l'únic país llatinoamericà (o hauríem de dir indoamericà?) en el qual els indígenes han aconseguit l'hegemonia política. Però, per molt que des de la llunyana Europa ens pugui semblar que tots els indis americans són iguals, les diferències culturals, ètniques i socials entre els diferents pobles amerindis són tan grans com les que hi pugui haver al si dels pobles indoeuropeus que s'estenen des de l'Àsia meridional fins a l'Europa occidental. Evo Morales és un indi aimara, que amb els quítxues, forma el gruix de la població de Bolívia.

Es tracta de pobles agrícoles i sedentaris que varen formar part de l'antic imperi Inca o Tawantinsuyu i que habiten les terres altes dels Andes. Aquests grups ètnics són els que han donat suport a Morales, però també són colonitzadors que davallen dels Andes cap a la molt menys poblada Amazònia boliviana. Precisament, participen d'aquest flux migratori els indis conradors de coca de Chapare, dels quals l'actual president en fou el líder. En canvi, els indis de l'Amazònia oriental són molt menys nombrosos i fins no fa molt eren caçadors i recol·lectors aliens a les estructures estatals andines. Són aquests pobles, en concret els mojeños, yurucarés i chimanes, els que s'han enfrontat amb fermesa a la construcció d'una gran carretera pel seu territori.

La veritat és que, històricament, els indis sempre han lluitat contra els indis. No podem caure en una visió idíl·lica i falsa del passat històric dels amerindis. Precisament, la violència i la dominació d'uns pobles per altres varen obrir el camí als conquistadors hispànics en el segle XVI. És ben conegut el cas dels indis tlaxcalteques, un poble d'ètnia asteca de l'altiplà mexicà que formava un regne independent enemic acèrrim de l'Imperi Asteca. Quan arribà Hernán Cortés i el seu petit exèrcit, el 1519, aviat s'aliaren amb els castellans i varen esser un factor decisiu en la derrota dels asteques o mexiques. En els Andes, els castellans de Pizarro també trobaren uns excel·lents aliats entre pobles que havien estat dominats recentment pels inques, com els cañari de la regió de Quito.

També s'aliaren aviat als castellans els indis chachapoya, que habitaven l'actual departament peruà de l'Amazones i havien estat dominats pels inques cap a l'any 1470. Els nous dominadors imposaren els seus costums als chachapoyas i raptaren moltes de les seves dones, considerades molt belles, per als seus temples dedicats al sol. A l'Amèrica del Nord, també són nombrosos els exemples de guerres entre pobles indis, abans i després de l'arribada dels europeus. Un exemple especialment colpidor va esser el de la confederació iroquesa, que entre el 1642 i el 1653 va destruir la majoria dels pobles hurons de la regió dels Grans Llacs. De totes maneres, farien bé els pobles indis de no oblidar que, des dels 1492, són els occidentals els que els han dominat i discriminat. Durant segles els europeus i els criolls han intentat destruir els seus idiomes i costums i han imposat un capitalisme massa sovint depredador i destructiu.