La vida adesiara ens atorga obsequis o propines probablement immerescudes. Una d'aquestes propines, de les quals actualment gaudesc, és la de poder conviure, amb certa assiduïtat, amb un al·lot de vuit anys que nom Xavier Arellano Yambay. No puc precisar amb exactitud quina és la casta de relació que tenim en Xavier i jo. De vegades, em sembla que som el seu padrí jove; altres, el vell; altres, el tutor, el preceptor o el mestre; encara que la que més ens satisfà, probablement, a l'un i a l'altre, és la d'entrenador de natació i de ping-pong.
Acostum a dir, amb possible intencionalitat provocativa -ho reconec-, que, encara que visc en una urbanització ocupada amb bona part pels qui Rajoy anomena "mallorquines de pura cepa", l'únic al·lot del meu carrer que es dirigeix a mi en català és en Xavier, el qual -segurament ho haureu endevinat pels seus llinatges- és fill de pares equatorians. Coses de la vida! Probablement haureu endevinat igualment que en Xavier està escolaritzat dins el sistema d'immersió lingüística i que no té cap problema per utilitzar una o altra llengua, el català i el castellà.
¿Aconseguirà -em deman- els mateixos resultats el sistema que volen implantar les nostres autoritats, i que es basa en una separació dels alumnes per motius de llengua, i potenciar únicament en el grup en què s'ensenyi en català -el castellà sembla que no en té, de dialectes- les modalitats d'allò que ells i/o el seus clients preferencials anomenen llengua balear? Deixem, però, el tema de la llengua, que ja té els seus experts -em tem que no precisament entre els que formen el nostre actual Govern-, i tornem a la meva funció pedagògica envers un alumne de vuit anys, una experiència absolutament nova per a mi.
He cregut que el millor que podia fer per a en Xavier en aquestes hores de convivència era transmetre-li no gaires conceptes, però sí alguns que a mi em foren de gran profit. Conceptes que tenen relació tant amb el raonament matemàtic com amb la lògica del llenguatge. Pel que fa a les matemàtiques, m'he esforçat per intentar explicar-li què vol dir això de sumar, restar i multiplicar, que la resta és una operació inversa a la suma i que multiplicar vol dir sumar tantes vegades el multiplicant com indica el multiplicador.
Aquests dos darrers conceptes ens permeten comprovar si una resta o si una multiplicació està ben feta o no. No m'he atrevit a més. Pel que fa a la gramàtica, he insistit en el fet de distingir el substantiu, el verb, el complement directe o acusatiu, l'indirecte o datiu i els complements circumstancials. Durant el temps que intentava ensenyar aquestes nocions a en Xavier no vaig em poder estar de recordar la persona que me'ls va ensenyar, sense cap dubte amb més claredat, més paciència i amor de les que jo aconseguesc o empr amb en Xavier. Menys clares tenc les idees sobre què cal ensenyar en el món de les ciències naturals i en alguns temes que se susciten quan observam junts -en Xavier i jo- el magnífics documentals que passen a primera hora del capvespre a TVE 2 .
Les dues darreres setmanes n'hem pogut veure alguns sobre les Galàpagos realment fantàstics. He mirat d'engrescar-lo dient-li que aquelles illes, que pertanyen al país on nasqueren el seus pares, foren transcendentals perquè Darwin pogués elaborar la més important de les teories científiques que s'han formulat mai: la de l'evolució. Els problemes i els dubtes han sorgit fa pocs dies, quan en Xavier em demanà què fan els animals quan realitzen les maniobres que els etòlegs anomenen de seducció de la parella i d'allunyament dels adversaris sexuals. Més encara quan mostren la recompensa que té el guanyador -la còpula, no sempre tendra- i el desesper del perdedor que se'n va decebut, nafrat, alabaixa i polsós.
Què li han de dir a un al·lot de vuit anys sobre la llei natural sense dir-li mentides ni edulcorar la realitat? Si tenc entre els lectors algun mestre que tengui una idea clara sobre el que és convenient explicar o no sobre la llei natural, li agrairé que m'ho digui. També ho agrairé si n'hi ha algun que m'orienti sobre la resposta intel·ligible que hauria d'haver donat a en Xavier quan, ja en el terreny de la física, després de dir-li que l'aigua líquida passava a l'estat sòlid a zero graus, i a l'estat gasós a cent graus, me'n va demanar, una mica insolent, la raó. Per què?, em digué. Per què? Pedagogs, help!
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Estimat Xisco: M'ha agradat molt l'article que has publicat avui. Una meravella. Amb el teu permís el faré llegir als meus alumnes d'Antropologai de l'Educació i el comentaré a classe. Em sembla una reflexió extraordinària sobre allò que és la formació intel·lectual, sobre la funció del professor que ensenya els seus alumnes a plantejar-se interrogants, a fer-se preguntes. La funció del professor que genera inquietuds i aconsegueix que els seus alumnes arribin a entendre el significat d'algunes paraules. Una abraçada.
Jo li diria que no ho sé, però que la natura actúa així, i que a més, només bull a 100 graus a nivell de la mar. Al cucurucull d'una muntanya o al fons d'un profund avenc, el seu punt d'ebullició varia.També li diaria que segons les impureses que dugui disoltes, el punt de congelació i d'ebullició, també varia. I ara li hauria complicat més l'assumpte, que és del que es tracta. Que hagi de cavilar i preguntar sempre. I que se'n adoni des de nin que a vegades trobarà resposta i a vegades no. Però que mai abandoni la curiosita per aprendre. Per aprendre de tot!