Les vesprades d'estiu, amb la musicalitat del remor de l'aigua del mar, hom observa Mallorca d'una forma diferent de la resta de l'any. Els sopars a Felanitx, a Cala Figuera i a Cala d'Or són diferents de les tertúlies en les quals servidor ha participat durant el curs; els gintònics estan aromatitzats amb les llavors del plaer, uns complements que ajuden a observar la vida amb perspectiva i amb un cert relativisme.
Molts dels qui venim del camp de batalla fins ara no ens hem adonat del tot que la sociologia del país no encaixa en el mapa mental dels despatxos. És un moment per reconèixer que hem lluitat al front en inferioritat de condicions, en alguns casos menyspreant la rereguarda, afitorats en les nostres conviccions i en un entusiasme que s'anava apagant com un ble. Aquell passat ja no existeix, ni tornarà mai més. El que vindrà serà diferent. Ni millor ni pitjor.
Quan hom llegeix els diaris agostencs, per sort una mica més frívols i més humans, també recobra un punt d'humanitat i enfoca la realitat amb una calma que havies perdut. Quan parles amb la gent i prens consciència que la majoria escapa dels problemes, que no vol perdre el temps amb coverbos, ben aviat constates que tampoc no estàs disposat a ser sempre un ésser estrany, un elefant enmig del rostoll. La situació és complexa, es fa difícil en molts sentits, però per ventura no ens adonam que allò més dur és haver d'acceptar que ens havíem pensat sembrar i proposar alternatives i durant molt temps per ventura només hem fet retxes dins l'aigua, ens hem divertit imaginant un món diferent sense adonar-nos de la fragilitat del sistema.
Quan un es cansa de remar, quan passa per un moment dolorós i de dificultat, en una conjuntura de canvi i de matamorfosi també redescobreix el privilegi de la reflexió, conscients que la vida no és només fer coses, perquè tanmateix ni podem arribar pertot ni podem assumir el destí dels altres. Una pensada que s'ha vist acompanyada pel final d'alguns dels messies de la humanitat i la desfeta d'aquests herois amb peus de fang. Líbia n'és només un exemple. M'ha impressionat la lectura del llibret Vint anys d'acollida a dones i famílies: una mirada des de l'experiència (1989-2009), publicat recentment per Càritas Mallorca. Marta Amer i Margarida Seguí, les autores del llibre, hi descriuen d'una manera detallada vint anys de compromís amb dones maltractades, anys de contacte amb biografies de dones que han viscut situacions de risc. Hi expressen emocions i experiències que no han deixat indiferent ningú.
El final de la història et deixa un gust agredolç, una ponderació final amb massa interrogants, resultat de la consciència que els resultats estadístics i empírics no són la mesura de totes les coses. Com en altres talls, després de molts anys de treballar-hi, hom té la sensació que el món fa la seva via, però queda, segur, la feina ben feta, les experiències íntegres, la sensació d'haver donat i el respecte que tens en un entorn que no t'agrada, que saps que difícilment depèn de tu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.