Don Àlvaro està estugós dels mallorquins

Som a la darreria d'un cicle 'mañoso' -un de tants de la Història- de política d'aquella que ens cerca assimilar nacionalment tira-tira i sense fer renou. Al mateix temps, som a punt d'entrar dins un nou cicle 'sin complejos' -un altre de tants dins la Història, també: res de nou- de política de cartes destapades, de la més barroera, d'aquella d''aquí mis cojones', que cercarà assimilar-nos a les males i de pressa. S'acosta, per tant, un cicle molt interessant en què, si anam vius, els mallorquins no renegats podem aprofitar les envestides que patirem per fer pedagogia de l'alliberament entre el nostre Poble.

L'idioma propi i oficial de les Balears és un tresor identitari que compartim amb una comunitat que s'estén de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer. En conjunt, som una comunitat d'onze milions i mig de persones.
Espanya i França històricament han fet tot quant han pogut i més a fi de tenir-nos esbocinats políticament i sentimentalment, de manera que els mateixos catalanoparlants ignorem completament les dimensions reals de la nostra Pàtria natural. Certament, han arribat, sobretot a segons quines zones de la nostra geografia, a un punt molt avançat de la nostra assimilació nacional. Però és igualment cert que han fet tard a aconseguir-la per complet. I ara es troben que, amb l'internet, els ha sortit una eina que democratitza de bon de veres la comunicació de masses i que no controlen ni de bon tros amb la mateixa facilitat i eficiència amb què controlen la premsa, la ràdio i la televisió.

Aquesta eina democràtica de comunicació és la gran esperança que tenim els mallorquins no renegats per fer front als atacs racistes de què serem víctimes aquests anys vinents per motius de llengua. Esperonats per la política d'odi al mallorquí, que és l'única que fins ara ha estat capaç de tirar endavant el govern de don José Ramón, ara comença a destacar qualque empresa privada en mans de bergants que no poden reprimir pus el seu ultranacionalisme antimallorquí i el proclamen públicament. Ho vénc a dir perquè aquests dies, el madrileny Àlvaro Middelmann, director d'Air Berlin a l'Estat espanyol, ha amollat que 'el mallorquín es pasota, a veces le metería un petardo' i que 'con la que está cayendo, si se hiciera un referéndum entre ofrecer una buena atención al cliente y atender en catalán, ganaríamos por goleada'. Per què no contraposa igualment una bona atenció al client amb el fet d'atendre'l en espanyol? On és la diferència? Crida l'atenció que, a la plana web d'Air Berlin, entre les 16 llengües en què la podem llegir, n'hi ha 4 que tenen menys parlants que el català i que, així i tot, es mereixen el respecte d'aquesta companyia: el danès, que compta amb 6 milions de parlants; el suec, que en té 10, el finès, que en té 5; i el noruec, que el parlen 4,5 milions. A tots aquests països, tothom hi domina l'anglès ben dominat.

Per tant, si Air Berlin les respecta, no és per millorar la mateixa atenció que els clients que parlen aquests idiomes rebrien igualment en anglès, sinó que les respecta perquè són llengües de comunitats que han conservat la independència o l'han assolida no fa gaire. Si la constitucionalitat espanyola, que, en teoria, reconeix el nostre idioma nacional com a patrimoni digne de respecte i protecció, no és prou argument per a don Àlvaro, ell mateix ens suggereix el camí que han pres els noruecs i els finesos, que no és altre més que la construcció d'un Estat propi.

Aquests anys que s'acosten, els no renegats tendrem feina de fer-nos arribar les empreses enemigues del nostre idioma. Així, 10,5 milions de possibles clients ja sabrem on no hem d'anar a sopar, on no hem d'anar de compres, a qui no hem de comanar cap feina i amb quina companyia no hem de volar. Som molts. Tenim molta de força, només que encara no ho sabem.