Un debat intern (1966)

"El petit automòbil vermell corria accelerant més i més, amb apassionada empenta, vers el punt on la carretera començava a elevar-se. Hi venia Norry tot sol i, en lloc d'aquelles xafarderies de quatre mesos abans, quan Pug anava assegut al seu costat, ara rodava duent com a únic company de viatge la malenconia; conduïa a tota velocitat per tal d'alliberar-se tan prest com fos possible d'aquell company i oblidar-lo. Era aquella mateixa malenconia la presència de la qual havia descobert Greta quan ell creia que ningú no l'observava. Apareixia d'una arrel reflexiva molt més fonda del que podia semblar el seu aire impetuós de costum. Dessota d'aquella capa feta de rialles s'hi amagava la desesperació d'un nihilista que, per molts esforços que fes, no era capaç de distingir cap designi dins l'univers, cap bé últim, cap sentit per a l'home. Hauria volgut creure en un Déu, en un progrés vers alguna meta, però no podia. Li semblava que la ciència havia acabat per destruir les arrels de semblant fe, a més de tots els valors que brotaven com a flors d'aquesta fe.

En els anys anteriors de la seva vida havia volgut arribar a tenir una confiança cega; sense creure ni deixar de creure. Però en pensar-hi més profundament, això li semblava feblesa de voluntat, indigne d'un esperit orgullós i intrèpid. I en aquesta era atòmica no podia creure menys que la bèl·lica raça humana, que tan fàcilment reculava vers la barbaritat, desencadenaria, més prest o més tard, la seva fi violenta. I tanmateix, en acertar com a cosa certa que tot estava envoltat pel buit i el no-res era enfonsar-se dins una nocturna negror de l'esperit. Quan hom arribava de debò a la ferma creença que existia un univers sense objecte i una humanitat condemnada a la destrucció, es podria arribar al convenciment que també arribaria un dia per reivindicar orgullosament el dret de morir...". Amb totes aquestes reflexions que alguns considerarien pròpies de l'inevitable intel·lecte humà més o menys alliberat de tradicions i supersticions, mentre que d'altres el qualificarien com una meditació plena de punts negatius que vénen a trencar l'optimista vital de la supervivència.

Ernest Raymond, l'autor del llibre The Mountain Farm, un best-seller de la literatura anglesa, posa tots aquests pensaments en un personatge clau d'un argument destre i ben tramat. Aquest escriptor, que situa l'acció de la novel·la a les valls de les muntanyes de Cumberland, no descura el fer servir molts trets autobiogràfics que accentuen la versemblança del que conta, per exemple, haver estat de jove un capellà anglocatòlic (activitat que després abandonà) i també capellà castrense en el decurs de la Primera Guerra Mundial. Tornant al tema que debat en solitari el personatge, crec que en aquest món hi ha dues castes de persones octogenàries: les que es plantegen la transcendència que pugui sorgir de la mort i les que no.