Crisi...retrospectiva

El nin que tots duim a dintre -altres no tan amatents també diuen que hi portam un dimoni?- fa que un servidor encara sigui un gran aficionat a la lectura de còmics. L'altre dia, remirant antics tebeos, com els anomenàvem aleshores, vaig topar amb un "Mortadelo Especial" de 1977, el número 24, concretament. Només veure'n la portada ja vaig pensar que mereixia un comentari en clau actual. Figurava que era una foto amb els jugadors de la selecció espanyola de futbol però cada un duia posada la samarreta del seu equip (Barça, Madrid, Espanyol, Betis, Atlètic de Bilbao, Atlètic de Madrid... el mostratge era ampli). Mentrestant, a la vinyeta, un fotògraf deia a un altre: "La crisis es tan gorda que ni siquiera hay fondos para equipar a la selección". No cal dir que la pàgina és de rabiosa actualitat. I, de retruc, en l'àmbit futbolístic, amb una nòmina d'equips que han fet o faran fallida que s'amplia per moments (una altra cosa és que incomprensiblement... tot continuï igual).

Però el que volia comentar era el sentit polític de la vinyeta. El món d'aleshores també patí una sotragada forta. El desencadenant ara faria riure: un increment sobtat dels preus del petroli. Va bastar això (més el que sempre cova) perquè les economies del món capitalista entrassin en una espiral de recessió que, a l'Estat espanyol, s'allargà fins ben entrada la dècada dels vuitanta. Els anys de la transició foren especialment dramàtics, amb un atur que es movia en xifres percentuals iguals que ara però, a més, amb una inflació que algun any arribà al vint per cent. Encara que això sembli més apocalíptic que ara, l'adolescent que era qui escriu aquestes ratlles ho recorda bé. I, a més, abans d'escriure-les he fet alguna consulta per no equivocar-me. Per exemple, cada pujada de preu de la benzina -com que era un monopoli controlat per l'Estat, era el govern qui en fixava el preu?- provocava unes coes impressionants a les benzineries. I, per estalviar energia, es feien campanyes a dojo. Record que a la televisió única del moment a tota hora sortia un anunci que incidia que no havíem de deixar llums encesos innecessaris a les llars, amb un eslògan que repetia: "Aunque usted pueda pagarla, España no puede".

Per descomptat, com que tot això coincidí amb el canvi de règim, els franquistes (benèvolament definits com a "nostálgicos del anterior régimen") ho aprofitaven per donar la culpa de tot a "la democràcia". "Amb Franco no hi havia crisi ni atur", deien. Ara, com que la crisi actual ha coincidit aquí (Balears i Estat espanyol) amb el poder en mans de l'esquerra, tota la culpa és del rojòrum que ha governat. En canvi, el poder financer que l'ha generada sembla que n'ha sortit indemne: capitalisme salvatge, especulació financera, frau fiscal, economia submergida, grans fortunes... tot això n'està al marge. (I aquest tot això pertany al món de la dreta). Com als anys 70 i 80 el pes de la crisi ha caigut damunt les espatlles dels treballadors i la petita empresa. Una prova més, diria Plató, que la Història és cíclica. La diferència, però (que sempre n'hi ha), és que les pujades de preu del carburant avui dia passen bastant desapercebudes i si el govern limita la velocitat a les carreteres per tal d'estalviar combustible (i reduir els accidents, que és més important) tothom s'hi tira al damunt. En fi...