Complicitat

Ho he de confessar públicament i així quedaré com a més a pler, una mica alliberat de secrets malsans que em roseguen la melsa: jo també he estat d'aquells nins que, les monges de Sant Vicenç de Paül i la seva escola de parvulets, ens passejàvem els diumenges pel carrer Major del poble a l'hora del passeig dominical, amb guardioles de test, de ceràmica, d'allò del DOMUND, en forma de cap de negret com betum, morros gruixats i cabells curtíssims amb cara de punyetona, i també unes altres que figurava que eren el cap d'un xinet papulls i amb icterícia exagerada. Veus, per aquí començaven a enganar-nos, no hi ha xinesos tant grocs, amb grogor tan exagerada com aquells. En canvi, de negres sí que n'he vist qualcun de similar, negral del tot, mira quines coses. A mi em tocà un xinès amb trena molt obscura i un bonet com de capellà color verd encès d'allò més cridaner. Bé, ho venia a dir perquè avui i ara he de confessar que tant nosaltres com els que ens encomanaven aquestes tasques hem fracassat estrepitosament, de dalt a baix i en redó. Unes vegades per defecte i altres per excés, com provaré de fer avinent..

Tot allò que recaptàrem per als negrets de l'Àfrica no serví de res. Mira-te'ls, pobra gent, la rusca que passen encara ara, Somàlia i tants llocs, la misèria, la set i la fam, nins demacrats, desnodrits en extrem, panxa inflada, la cara plena de mosques, a punt de morir de gana tots els dies, dones que proven de donar-los de mamar amb aquelles mames buides, pansides, eixutes. Molt trist espectacle. O no els recalaren d'hora els doblers de les nostres captes, que n'arribàrem a omplir set catefes de capets - bacina-guardiola, o se'n perderen a betzef pel camí, que també sol passar això, o els seus dirigents, els cacics, s'untaren tot el que pogueren i la resta que es faci fotre. Pobre gent. Record que una vegada, just dins l'ample batiport del convent de ca les monges, a un de nosaltres, tenc por que no es tractàs del company Miquel Titina, que tampoc no era dels més reposats llavores, li caigué al trespol el negret que duia i hi hagué monedes pertot. Una feinada per recollir-les. Sor Antònia, una monja vilafranquera grandolassa i amb unes espatles amples com un home d'era, li pegà una bona estirada d'orella. "Amem si així aniràs un poc més alerta amb les coses, esburbat", li digué.

El que pel vistable, comprovable i posa-t'hi la mà que pot coure és el profit que en saberen treure els xinesos aquells de les cares ensafranades i posat d'anar restrets. Es posaren les espardenyes d'anar per feina i primer començaren amb els restaurants aquí i allà, després el que vulgueu. L'altre dia que vaig anar a la inauguració de la Placeta i l'escultura que amb molt d'encert l'ajuntament de Ciutat dedicà a Encarna Viñas, la professora, activista cultural i esposa de Josep M. Llompart, que vaig deixar el cotxe aparcat a la Porta de Sant Antoni i des d'allà vaig anar caminant al carrer Luca de Tena, tot passant per la plaça dita de Les Columnes, carrer F. M. de los Herreros i plaça de Pere Garau, paraula que qualque estona em semblava estar a Xangai, per exemple.

Sabateries, botigues de roba, magatzems d'aquells on es ven de tot, perruqueries, etcètera, tot en mans de xinesos. Quines coses. I mira que ho són feiners! L'economia mundial sacsegen els reguitzers.

Ah, i també record que, aquell temps i moment una de les pregàries que feia el capellà a totes les misses, era per a la conversió de Rússia. Com que d'això no n'entenc, no hi puc opinar.