La comèdia de sempre

A l'hora d'escriure aquest article em trob en terres gallegues, concretament a la Corunya, on enguany i després de catorze anys la ciutat celebra el saló de còmic de Viñetas. Aquí, a Galícia, el certamen és tot un esdeveniment consolidat; per això, quan l'Ajuntament de la ciutat va canviar de color polític, el nou batle conservador no es va atrevir a suprimir-lo. Com que la cosa no està per gaires fastos, se'n va retallar una mica el pressupost. Davant la meva sorpresa per la supervivència del saló, els organitzadors em parlen de cultura, oblidant que qui demana ve de terres bàrbares i analfabetes on només es valora allò que es pot comptar amb doblers. L'acolliment és càlid i les propostes interessants i jo no puc deixar d'imaginar-me el flamant Bauzá o el seu batle de percha y porte obrint el calaix per una cosa tan etèria com la cultura.

No, a la nostra terra el calaix públic s'obre, i s'ha obert, amb una facilitat que escandalitzaria la mateixa Cosa Nostra, però no precisament per una indústria com el còmic. Aquí, a casa, no hi ha doblers per a gairebé res, ni tan sols per a la Temporada de ballet de Mallorca després de quinze anys d'un èxit innegable. I, realment, és difícil qüestionar les retallades, perquè cada dia surt el polític de torn a donar compte de les malifetes d'Antich i companyia. És tan negre el panorama que una ja no sap si és que ja tornen a estar de campanya electoral i ara toca fer por, per això de l'efecte Rubalcaba, o senzillament és perquè la mamella pública, entre tots, l'han arribada a eixugar. Motius, excuses i culpables al marge, aquí ens hem quedat més orfes que mai de cultura. Els quatre doblers que queden s'adrecen a allò que els nostres polítics, els de la majoria absoluta, consideren prioritari, mentre al carrer els ciutadans viuen la seva retallada pressupostària personal i intransferible.

Sense rodes de premsa, ni posades en escena dramàtiques ni retrets, els mortals també ens hem avesat a les tisores. Cine, sopar fora de casa, la senyora de la neteja, el gimnàs, les vacances, la perruqueria... tot suma i tot és un estalvi en el nou estat de benestar. Volem continuar amb el nostre nivell de vida encara que ja no tenim, ni prop fer-hi, el mateix poder adquisitiu. És a dir, que volem anar de vacances però no hi podem gastar gaire; per això, quan trobam l'oferta dels orgues fem càbales per gastar el mínim possible. Això ho fem nosaltres i ho fan els nostres turistes quan arriben a l'illa analfabeta, però preciosa, del Mediterrani. Tenim l'illa plena, però d'un turisme que no gasta, que només va de la platja a l'hotel i que va triar Mallorca perquè era l'oferta més barata. Ja fa temps que els experts ens diuen que hem de canviar de model turístic, però això ara no importa. Ara toca queixar-se, lamentar-se i enredar una mica més, com a mínim fins al 20 de novembre.