Deu milles per veure els millors professors europeus

Escric aquest paper un parell d'hores abans d'anar a Porreres a veure el concert del grup Manel. Si tot va bé (i crec que no importa tocar fusta), la vetllada haurà estat un èxit i haurà servit per demostrar una vegada més que són el grup musical de moda en català, amb permís dels Antònia Font, que també actuaran avui vespre, divendres passat per al lector.

Més enllà de les xifres que, objectivament, permeten mesurar la magnitud real d'un èxit que ja ha pres una veritable dimensió de fenomen -milers de discos venuts, centenars de concerts, números 1 a les llistes de vendes, premis a balquena, etc.-, els Manel tenen el mèrit d'haver sabut elaborar un producte que enganxa molta de gent i a més molt diversa, transcendint totes les barreres imaginables: edat, ideologia, gustos, preferències culturals, idioma...

En aquest sentit, tot i que naturalment a petita escala, no som lluny de l'efecte que causen les pel·lícules de Pixar, aquestes meravelles indiscutibles del cinema actual on tots els espectadors poden trobar-hi allò que volen o hi cerquen: per a les criatures, la gràcia fresca dels dibuixos animats i l'entreteniment d'una història sempre imaginativa i frenètica; per als adults, la profunditat de sentit i les ondulacions ètiques i emocionals d'uns personatges més humans que molts homes i moltes dones.
En el cas dels Manel, la recepta no podria ser més senzilla i eficaç (que no és el mateix que dir, alerta, fàcil i previsible): melodies encomanadisses que se t'aferren a la llengua com una funda dolça i lletres que parlen de les coses de sempre amb aquella credibilitat i aquella complexitat cristal·lina que generalment s'associa a la poesia però que avui, ai!, es pot trobar en tants pocs poemes.

Val la pena insistir en el tema de les lletres. Tant les del primer disc, Els millors professors europeus, com les del segon, Deu milles per veure una bona armadura, són obra del cantant, Guillem Gisbert. (O almenys la majoria.) Pel poc que en sé, Gisbert és un tipus notablement llegit. Se li nota. Sobretot perquè els seus textos funcionen allà on fallen la immensa majoria de lletres de pop-rock i de poemes: l'estructura. Fabricar una lletra o un poema a còpia d'anar enfilant versos és la cosa més fàcil del món. Escriure una lletra o un poema amb una estructura ordenada i clara, que aporta sentit, que conta una història o bé cohesiona tots els versos al voltant d'una idea forta, és dificilíssim. És el que trobam a cançons com Ens en sortim, Roma, Benvolgut o Criticarem les noves modes de pentinats: apoteòsiques.

Com no podia ser d'una altra manera, l'èxit dels Manel no ha satisfet exactament a tothom. Aquí i allà, he llegit comentaris escrits per aquella típic persona que sempre ha de trobar bony o bua a tot, que sempre que veu un triomf més o menys massiu sent la necessitat d'anar a contracorrent tot mostrant el seu desdeny o la seva discrepància. Un dels arguments més sovint esgrimits per aquests discrepants crònics és que la música dels Manel és, després de cinquanta anys d'història de pop-rock, massa simple.

I jo me deman: ¿des de quan la simplicitat és, en art, un defecte? Chaplin és tan genial com el que més per molt que un coetani seu fos Eisenstein. Ford, que mai no movia la càmera perquè, segons ell, eren els actors que s'havien de moure, no és pitjor que Welles, que va fer més floritures amb la càmera que tots els pilots de Fórmula 1 junts amb els seus bòlids. Tampoc Fra Angelico, tan antic i tan simple, no és pitjor que Picasso, tan modern i tan complex. El fabulós Giotto, només faltaria!, és tan ric com el riquíssim Velázquez. I així podríem omplir, per descomptat, tot el diari.