El riu de la vida i la mort (1892)

"Era una agradable nit de juny inundada pels raigs de lluna i Olga Ivanovna, dempeus sobre el pont del vaixell que remuntava el corrent del Volga, mirava, ara l'aigua, suara les voreres, tan hermoses del riu. Al seu costat, Riabovski deia que les negres ombres que es projectaven dins l'aigua no eren ombres sinó un somni; que, al davant de l'espectacle d'aquella aigua màgica de fantàstics reflexos, al davant d'aquell cel sense fons i d'aquelles riberes nostàlgiques i pensatives, que ens parlaven del no-res de la nostra vida i de l'existència de quelcom superior, benaventurat i etern, seria bona cosa sotsobrar dins l'oblit, morir, no ser més que un record. El passat es vulgar i xato, mesquí el futur, mentre que la nit meravellosa i única ben prompte finiria i es confondria amb l'eternitat. Aleshores, per què calia viure? I Olga Ivanovna escoltava, ja fos la veu de Riabovski, ja fos el silenci de la nit, i pensava que ella era immortal i que no moriria mai. Pensava també que, al seu costat, recolzat a la barana, hi havia un gran home, un geni, un elegit dels déus. Tot el que havia creat fins aleshores era hermós, original i extraordinari, i el que encara hauria de crear, quan, en l'edat madura, s'hagués reafirmat el seu meravellós enginy, seria d'una elevació incommensurable. Això s'observava en el seu rostre, en la manera d'expressar-se, en com sabia veure la natura. Parlava de les ombres, dels colors nocturns, del resplendor de la nit, i tot ho feia d'una manera tan personal, amb la llengua pròpia que feia perceptible el poder que exercia sobre l'univers. I ell mateix era tan gallard, tan seu, amb una vida tan lliure, tan independent, tan allunyada de tota prosa quotidiana, tan semblant a la d'un ocell..." És un fragment de La Cigala, novel·la de Txékhov que, com bona part de la literatura russa del segle XIX, s'inspira en el pessimisme i la tristor, és a dir, la visió tràgica de la vida, l'escepticisme, l'absència d'esperança.

Dins aquest ambient, Txékhov ens escriu els seus contes, els seus relats, els seus drames. De tot plegat en sorgeix una prosa sòbria, de gran qualitat artística, que posa en relleu els aspectes més grisos del dia a dia i, alhora, les mitges tintes d'una societat decadent. En el fragment que comentam hi ha l'antagonisme de sempre, un cant a la vida i un cant a la mort, alhora que es debat, d'alguna manera, el misteri de la bellesa i la presència d'allò que és etern. Des d'un punt de vista més vulgar, més material, més del moment, Txékhov és prou destre per fer la radiografia del que diuen "un coup de foudre", aquest enamorament que idealitza l'enamorat fins a nivells exagerats, tan exagerats que es fan irreals, fora del context de tota lògica. Antón Pavlovich Txékhov (Taganrog, Càucàs, 1860-Badenweiler, Alemanya, 1904) era un mestre per a fer pensar el lector.