Sine ira et studio

No vull amagar que he tengut la temptació de posar algun altre títol a l'article. Un títol que, per exemple, digués: "No em segresteu la Guàrdia Civil". Un títol amb el qual probablement hagués obtingut alguns lectors més. He renunciat a tan volgut guany per poder aconseguir una lectura que no provoqui cap segregació d'hormones, necessàries, segurament, per a altres activitats, però poc convenients per a la reflexió i per al contrast asserenat d'opinions. Amb aquesta intenció -amb la de poder aconseguir una lectura equànime de les meves paraules- he renunciat al títol pensat originalment i l'he substituït pel conegut consell de Tàcit: escometre qualsevol anàlisi històrica sense ira i amb moltes hores d'estudi. Així voldria que fos especialment avui, quan el tema -em som conscient- pot resultar una mica espinós.

És el d'expressar la meva tristesa i dolor per la manera i pel lloc on es va retre, fa poc dies, el sens dubte merescut homenatge per als dos guàrdies civils -Saénz de Tejada, i Salvà- als quals el terrorisme va arrabassar tan injustament la vida. Crec que mereixien alguna cosa més ben organitzada i equilibrada que l'acte que fou llastimosament i barroerament instrumentalitzat a favor d'una determinada opció política i realitzat amb una visió d'Espanya i de la seva història que no representa, en absolut, el sentiment unànime de tots els espanyols. Un homenatge en el qual es pronunciaren paraules sectàries i bel·licoses, llunyanes de les que haurien desitjat els malaurats homenatjats que -n'estic segur- ingressaren en el cos de la Guàrdia Civil per defensar no una determinada opció o ideologia política, sinó el bé comú de tots els espanyols: la pau, la llibertat, la seguretat, la democràcia... Tanmateix els qui volem ser racionalistes no ens poden conformar a lamentar aquelles coses que no ens agraden i que ens produeixen dolor: hem de mirar d'entendre, amb el mètode que recomanava Tàcit, les causes que els han motivat.

Quina és o ha estat la causa fonamental de l'error comès? El de pensar que només es pot ser bon patriota si es té una determinada visió del que és i del que hauria de ser Espanya. I la causa de la causa? Aquesta causa remota rau, per a mi, en el fet que els historiadors no han sabut elaborar i, menys encara, difondre un relat -una explicació- equànime i comprensiva de la malaurada Guerra Civil. El primer que hauria d'haver aconseguit la historiografia espanyola és deixar clar que fou el que fou: una terrible i autèntica guerra civil i que una guerra civil només es produeix -ho ha explicat magistralment fa poc Julián Casanova- quan les forces armades d'un país queden dividides; quan, en el nostre penós cas, una part de les forces se sumen a la insurrecció i les altres romanen fidels a l'autoritat legalment constituïda. Una guerra civil que comportà també que dues ideologies -el comunisme i el feixisme-, que fins llavors eren minoritàries, passassin a ser fanals ideològics d'un i d'altre bàndol. Ens falta, dic, construir hipòtesis explicatives comunes que no tenguin cap necessitat d'amagar o de dissimular res del que realment va passar. Dades que diuen, per posar un exemple ara ben adient, que la majoria -el 80%, estimen els historiadors més neutrals- dels guàrdies civils que moriren durant el conflicte ho feren defensant la República i, en conseqüència, la bandera tricolor.

Ha oblidat, la Guàrdia Civil, aquest seus nombrosos membres que colaren la seva vida també en defensa del que ells creien el bé comú? No fou el lamentable cas Tejero -que tant de prestigi va robar a la Guàrdia Civil- un producte d'aquesta imatge falsa, sectària, que ens ha ofert la historiografia nacionalista? No convendria, l'any que ve, retre homenatge, amb paraules més de pau i de concòrdia, a tots els guàrdies civils que vessaren i que han vessat la seva sang en defensa d'una Espanya millor? No seria bo suprimir-hi les banderes -les dels màstils i les de les corbates- símbols, totes elles, irracionals que sempre han relacionat amb guerres i amb conquestes violentes. No seria més escaient, idò, fer l'acte a l'ombra d'un arbre ben arrelat i que fes bona ombra o d'un monument que mostràs la voluntat de la Guàrdia Civil de servir a tots els que pagam impostos. Un monument que podria ser, variant l'escala, una reproducció del sabre que figura en l'escut de l'esmentat Cos. Un sabre -com és sabut- postrat. De significat inequívoc.