Quan seguretat conculca llibertat, dignitat

Ja m'he referit un grapat de pics a les humiliacions que hem de suportar les persones que pel motiu que sigui hem de passar pels aeroports amb la pretensió de volar. Ja sabeu, tota la intimitat del contingut de les butxaques dins una safata, fora cinturó i aguantar-te els pantalons amb les mans perquè no davalli més del decorós fent un ridícul que, no per més compartit resulta manco rebaixador, fora sabates i : piiiii!, el portalet aquell que tanmateix pita. I haver d'explicar al guarda de seguretat que portes unes pròtesis metàl·liques a la tíbia, a l'espatlló també, i als canells, als dos per si fóra poc... Ah, i el cranc del barram de baix que també té la base metàl·lica... I els ho mostres boca oberta amb carona de saldo, de deixalla humana seixantina i residual, però no s'immuten, impertèrrits et passen per tot el cos aquella mena de raspall i et palpen i s'ho pensen, i de vegades s'ho consulten els uns als altres, fins que a la fi et fan el favor de deixar-te passar amb cara de perdonar-te la vida, de fer-te un favor... Ni un somriure, ni un vostè disculpi, ala, el següent, a qui toca envilir ara? Sí, no són verbes, hi has d'anar ben mentalitzat.

Consolar-me pensant que hi ha indrets que encara són més toca nassos que aquí, en tot això de les mesures previsores de les malifetes que pot arribar a causar la bèstia humana que alguns duen dedins i ho demostren seguit seguit, cada dos per tres, tot seguint les exigències de la moda, el guió nord-americà. Com els texans. O els Zippo. O el country aquest que sembla que ensenyen a totes les acadèmies de ball de la tercera edat, com he pogut observar darrerament a alguna revetla.

Però així i tot mai no havia arribat a llegir una notícia tan surrealista com la següent: "Sembla una història de terror, però ha succeït de veritat a un aeroport de Florida. Segons informa el Florida Daily News, els agents de la duana de l'aeroport encarregats de la seguretat en l'embarcament als avions obligaren una dona de 95 anys en cadira de rodes, malalta de leucèmia en fase terminal, amb un pes menor de 50 quilos, a llevar-se el bolquer que duia posat perquè la poguessin escorcollar adequadament. Les cadires de rodes són sempre inspeccionades per si duen explosius i els seus propietaris són escorcollats individualment, assegura un portaveu de la TSA, la Policia duanera dels EUA. L'anciana va ser inspeccionada inicialment en un apartat, però finalment va haver de ser portada a una habitació privada per poder realitzar una recerca més extensa, descriu la filla de la nonagenària. Després d'una estona, el personal de seguretat demanà a la filla que li llevàs el bolquer, ja que constituïa un obstacle en la inspecció...". Segueixen explicant que la filla ho va fer, però es trobà amb el problema que no duia "paquet" de recanvi, i s'hagué d'agombolar com pogué, o sigui, malament. Així mateix, fa formular una denúncia que va ser atesa, però a la vegada advertida que les normes de seguretat, damunt el paper, no fan distinció entre uns passatgers i altres i que es realitzen a tots per un igual. Cosa que volia significar més o manco que la denúncia se la podia posar on més li cabés.

És possible haver d'arribar a aquest punt de paranoia, de manca de misericòrdia, de podridura de la condició d'éssers humans pensadors i exercidors? Es veu que sí. El que no diu per enlloc és el color de la pell de mare i filla, però posaria messions que...