Una roca i un indi (1855)

Quan anam de Maó a Ciutadella hi ha un element de paratge natural que sol cridar l'atenció dels observadors des de fa segles. Es diu "la roca de l'indi" i es tracta d'un penyal molt erosionat que per poca imaginació que tinguem ens mostra el cap i el rostre d'un d'aquells cacics pell-roges de l'oest nord-americà. Record que fa devers una vintena d'anys, TVE encarregà un reportatge o documental sobre el tema i jo vaig formar part de l'equip que el feia. Un apunt que feren servir és que el port de Maó, durant el regnat d'Isabel II, va tenir una estació marítima, avui diríem base naval, per a l'esquadra dels Estats Units i mentre durava el conflicte d'aquesta nació amb Líbia o els corsaris de Trípoli. Alguns d'aquells marines nord-americans caiguts en aquell combat o finats en el decurs de la campanya descansen en el cementiri "anglès" del port maonès, vorera de mar. Quan els meus companys del programa em demanaren de posar un nom a l'indi de la roca, no ho vaig dubtar. Allà estava el perfil, el nas, els ulls, la boca i també el crani emplomat fins al clotell, un autèntic cap de tribu.

Vaig dir que el nom, en homenatge a Longfellow, hauria de ser Hiawatha, que en aquells mateixos dies, devers la meitat del segle XIX, publicava el famós poema, és a dir, la narració de les aventures d'un heroi fabulós i mític, allà on es combinen les llegendes i el folklore dels indis americans. Podem fer un incís per a dir que aquí, a Mallorca, un poeta clàssic, Guillem Colom, fou un gran seguidor de Henry W. Longfellow, alhora que traductor d'alguns dels seus poemes. El poema de Hiawatha és per altra banda una mena de text doctrinari per a les modernes generacions de joves ecologistes, ja que és un cant a la natura que l'home blanc, invasor, va fer malbé de manera cruel i reiterada. La religió basada en els elements savis de la biosfera persisteix, tanmateix, en els que resten d'aquells pobles indígenes, molt més minvats que quan vivia Longfellow...
"Hiawatha agafà la canoa de bedoll i va romandre encara uns moments dempeus, a la ribera del Gran Riu.

Després s'hi embarcà i entrà en el corrent remorós de les aigües, olorant el vent de l'oest.
Navega sota el daurat crepuscle, entre la vermellor dels niguls, mentre des de les voreres fluvials la gent l'acomiadava. Com si anàs per un mar resplendent, la canoa s'enfonsà en la ratlla de l'horitzó, a poc a poc, com la lluna nova. Les ones que anaven a morira la platja també li donaven el seu adéu. I el bosc obscur. I les garses des de l'aiguamoll. D'aquesta manera va marxar Hiawatha, el Ben-Estimat, així, dins les boires de foc del capvespre, cap a la Regió del Vent de la Llar, el vent del Nord-oest o Keewaidin. Navegà dies i nits fins a arribar a les illes dels Benaventurats, en el Regne del Més Enllà".
Com podem veure, una intencionalitat clarament moralitzant.