La flor, la nata i la indecència

IB3 i la Universitat de les Illes Balears tenien un conveni pel qual la Universitat abastia d'assessors lingüístics la ràdio i la televisió públiques de la comunitat autònoma. Era una fórmula raonable, en principi. Devia resoldre convenientment problemes contractuals i d'autoritat acadèmica.

Bé, ja ho deveu saber: IB3 ja no té els assessors a compte de la UIB perquè, simplement, no ha complit el conveni en el capítol de pagaments pel servei. IB3 no paga la UIB, la UIB no pot continuar pagant els assessors, i els assessors passen a engreixar la massa de gent a l'atur. Ells percebran, durant un cert temps, el subsidi que en cada cas correspongui, però les seves expectatives laborals -en conseqüència, els seus projectes vitals- es reduiran de manera aclaparadora.

Sembla que, en una situació tan desesperançada com la que es viu en aquests moments, les institucions públiques i els organismes o empreses que en depenen haurien de ser especialment curosos en el compliment dels seus compromisos. Des d'aquestes institucions se'ns ha instat sempre a ser optimismes, a mantenir el coratge i la fe en la sortida de la crisi. L'Estat, a través de l'ICO, ha esmerçat recursos públics perquè el crèdit a les empreses n'afavoreixi l'activitat i en garanteixi la supervivència.

La paradoxa, però, ha tengut efectes letals: les pròpies institucions públiques, en ajornar fins a terminis insostenibles els pagaments a les empreses de què s'han servit, han compromès seriosament la viabilitat d'aquestes empreses i n'han determinat, en molts de casos, l'extinció. No seria estrany que aquest fet se sumàs a l'inventari de raons que expliquen la derrota inapel·lable dels socialistes en tantes comunitats i tants d'ajuntaments. Ara, cada dia sentim -i el que et rondaré, morena- les lamentacions dels que han accedit al poder -als governs regional, insulars i municipals. Els deutes públics, sobre el total dels quals haurem de patir diverses versions i interpretacions no sempre exemptes de demagògia per les dues bandes, els deutes públics fan feredat.

Els deutes d'IB3 també són deutes públics: a productores, a institucions (com a UIB), etc. Aquesta realitat, expressada ara mateix per l'atur en què han caigut els assessors lingüístics, contrasta de manera indecorosa amb alguns excessos de programació. Res contra els professionals que han proposat i executat, per exemple, el programa La flor i la nata, res contra de les persones que ens conten com els van, de bé, les coses. Però s'ha de ser extremadament insensible per encarregar programes d'aquesta factura en el temps que vivim i mentre es deixen persones a l'atur. I més encara si, tot plegat, es cuinava en temps d'un govern de progrés, amb un partit al capdavant, el PSIB-PSOE, i un líder, Francesc Antich, dels quals teníem dret a esperar, si no una mica de decència, sí almenys un poc de compostura.