Una passa més enllà de la transició

Amb la crisi ha arribat una sospita. Un aire opac recorre els passadissos de les cancelleries del món occidental. És la sospita de la submissió del poder polític electa als designis del mercat. A mesura que l'evidència creix, la indignació s'ha instal·lat a la plaça publica. En contraposició, el poder impenetrable, amagat rere la falsa independència del mercat i de les organitzacions financeres internacionals, sembla no immutar-se i continua movent els fils de la situació com si els ciutadans fossin simples nombres d'un compte corrent. Però, el carrer murmura, els governs s'intranquil·litzen, el cronistes de l'apocalipsi bramen i a alguna institució li xerrotegen els engranatges. Són senyals que es dibuixen a l'aire que pregona nous temps.

Els moviment del 15-M ha tingut la virtut de llançar a l'àgora publica qüestions de gran importància. Els indignats han posat damunt la taula de l'actualitat veritats que romanien amagades sota l'estora de la normalitat aparent. Han destapat l'evidència que alguna de les regles o normes de convivència acordades durant transició, de la dictadura a la democràcia, comencen a donar símptomes d'esgotament. Regles de joc acordades en el seu dia, les quals, avui, més que una garantia de convivència s'han convertit en una llosa per al progrés i la qualitat democràtica.

Mort el dictador, la transició espanyola representà un vertader encaix de puntes de coixí. Fer possible la democràcia, en una societat que havia viscut durant quaranta anys en una dictadura, no era fàcil. En l'intent, el paper dels partits polítics seria essencial, representaven el pluralisme polític i eren qui millor podia ajudar en la labor de formar la consciencia popular en l'acció política. De fet, l'entramat normatiu que es creà, i encara regeix avui els processos de participació plolítica, prima el seu paper. No oblidem que en aquells moments, l'estructura dels partits, amb excepció del partit comunista anava de la paupèrrima debilitat a l'absoluta inexistència, segons els casos. No és estrany, idò, que tinguessin una especial protecció per tal d'afavorir la seva implantació i consolidació.

Avui, l'alè del carrer ha posat a la taula de discussió el sistema electoral que s'implantà en aquells moments. El Congrés dels Diputats, dues passes darrere, com sempre, ha creat una subcomissió per a tractar el tema. El treball de la subcomissió sembla que se centrarà en com millorar la representativitat, en com aproximar el percentatge del vot real al del nombre d'escons obtinguts. La llei D'Hondt prima els partits majoritaris. Parlarà també, segurament, de la grandària de la circumscripció electoral, actualment es provincial. El debat és interessant, però essencialment concerneix a l'àmbit de les eleccions generals. Pel que fa referència a l'àmbit autonòmic, la qüestió em sembla encara més complexa.

Pens, en aquest àmbit, el local, sense cap por d'equivocar-me, els electors, en quasi la seva totalitat, no coneixen el nom dels candidats de la llista que han votat, en tot cas coneixen el nom del cap de llista, i poc més, o simplement reconeixen les sigles del partit el qual voten. Aquesta realitat, considerada com a normal, representa una anomalia democràtica clara i amaga, volguem o no, un distanciament inicial entre el votant i els seus representants. D'aquesta manera, la responsabilitat es deriva al partit en detriment de l'elegit que ostenta la condició de diputat a títol personal. Una contradicció en els seus propis termes, en un sistema especialitzat a crear diputats anònims.

Seria bo per al ciutadà saber qui és el diputat el qual ell ha elegit, a més de les sigles del partit al qual fa confiança, i, en definitiva, saber a qui poder demanar explicacions directament. Si així fos, segurament faríem un passa important en la representativitat dels elegits i aproximaríem les cambres de representació a la ciutadania. Per ventura també, ara que estem en moments d'austeritat, ens adonaríem que no fan falta tants de diputats per representar la ciutadania de cada illa al Parlament.