Un amor estiuenc (1971)

"Estava tan aferrat al poble l'hort del pare d'en Perico que la gent anava allà mateix a comprar les hortalisses. La casa tenia dues portes: una que mirava a l'hort i l'altra, al poble. Quantes vegades havia anat Rafela, amb sa mare, o tota sola, a compar un cogombre per fer el gaspatxo, o a cercar llatugues, escaroles o julivert. En Perico era cinc anys més jove que ella. Tal volta per això mai no s'havien emparellat. Quan s'alçà al davant de na Rafela la figura d'en Josep com a promès seu, l'alegre estampa d'en Perico va perdre per a ella tots els colors. Però ara, la dona ja feta, es removia amb els records. L'hortolà, amb els calçons arromangats donant-li doll a l'aigua de reguiu, sense aixecar els ulls de la séquia, arriant des de lluny a la mula de la sínia que s'aturava de tant en tant amb les orelles encarcarades, manant a l'oïda el que la bena sobre els ulls li negava a la vista, trista imatge de la fe de l'animal en l'home.

Els magraners, els albercoquers, les pereres , tots carregats de fruit. El pare d'en Perico movent l'aixada, la mare d'en Perico encarregada de la venda. Tot plegat era ben mogut, alegre i pintoresc. Na Rafela, després del somni que Perico va tenir amb ella, anà a l'hort a cercar figues. En Perico aprofità l'absència dels seus pares per proposar-li que les agafàs de l'arbre ella mateixa. I ella es deixà fer, sabent o no sabent el que podia passar, tota innocent la cara. Així doncs, ella mateixa les trià, les bones, les de llagues obertes. I quan feia la volta a la figuera, en Perico es deixà vèncer per la temptació d'agafar-la per la cintura i fer-li una besada. Protestà ella d'aquest atreviment, però en Perico va veure en aquells ulls alguna cosa que el féu més agosarat. Ellà protestà encara i es donà després. I com ella, també en Perico feia olor de la suada que portava a sobre i aquella suada era també àcida i forta, però de cap manera pudent...".

Gran novel·la que en aquestes dates presentava al públic Manuel Halcón Villalón Daoiz, en literatura, tot simplement, Manuel Halcón, andalús, natural de Sevilla (1903) i que pertany a una munió de grans escriptors que les antologies i les enciclopèdies de la llengua castellana, per motius de mandarinisme bord, han anat oblidant. En aquest relat, Manuela, l'escriptor, dotat d'una aguda potència observadora, ens sap donar fidelment el batec dels escenaris on es mou l'acció. Colors, olors, moviments, volums, detalls que només un artista sol destriar al màxim. I ell ho fa sàviament. Tot això va acompanyat d'una bella prosa neta i polida, alhora que directa, transparent i eficaç. Un to, a estones dramàtic i a estones desenfadat, acaba de definir l'estètica del conjunt. I gratant en aquestes estructures literàries, encara hi descobriríem més valors, com per exemple, un cert interès documental que ens transllada al cor d'una comarca andalusa.