Política lingüística

Tot i que era una mesura que estava cantada, la supressió de la Direcció General de Política Lingüística és un fet dolorós. La Constitució assenyala que les llengües d'Espanya diferents del castellà seran objecte "d'especial protecció". L'Estatut palesa que el català és la llengua pròpia de les Balears. A partir d'aquests dos fonaments essencials, seria lògic que Bauzá hagués mantingut aquesta direcció general com ja va fer Matas, i no fondre-la dins altres. Ja sabem que l'austeritat comanda i que la política de retallada empresa per l'actual Govern del PP implica suprimir càrrecs i competències per tal d'abaratir el funcionament de l'Administració. L'excessiva despesa d'exercicis anteriors imposa sacrificis. Però la política lingüística no s'hauria de considerar, en cap cas, una qüestió accessòria. Tot el contrari.

És i serà fonamental per fer valer els drets balears davant Madrid. La defensa de la llengua, la cultura i la idiosincràsia pròpies són la gènesi de l'Estat de les autonomies, que tant ha contribuït al desenvolupament harmònic espanyol en les tres darreres dècades. L'origen de l'estructuració autonòmica ve dels anys 30, amb els estatuts de Catalunya, del País Basc, de Galícia i, de manera molt embrionària, de les Balears, durant la República. El fet lingüístic diferenciat fou essencial per intentar la superació del vell centralisme, que taponava i enfosquia un desenvolupament equilibrat del territori. Recuperada la democràcia en els setanta, l'Estat de les autonomies es féu extensiu pertot arreu, tant a comunitats bilingües com monolingües. Però el motor foren els territoris amb llengua pròpia. És una llàstima que les Balears renunciïn a una direcció general que segella el fet diferencial, molt necessari quan se superi la crisi.