MIR per a professors

Primer de tot, vull dir que don l'enhorabona al senyor Rubalcaba per haver estrenat la designació com a candidat a la presidència del Govern central amb una proposta sobre educació. Com a professor, n'estic content, perquè demostra el seu interès en la formació dels ciutadans del futur.

Una altra cosa, emperò, és que hi estigui d'acord. Tant el contingut com la manera de presentar la idea deixen entendre que el gruix de la culpa del fracàs escolar recau en el professorat. Si a això hi afegim que la reacció del Partit Popular, protagonitzada pel portaveu en temes educatius al Congrés dels Diputats, Juan Antonio Gómez, ha consistit a afirmar que el PSOE els copia allò que ells ja havien proposat l'any passat, forçosament n'hem de concloure que els dos partits majoritaris no pensen que la clau per millorar el sistema educatiu estigui en la voluntat de dedicar-hi més recursos econòmics i humans, perfeccionar les lleis educatives, mentalitzar la societat de la importància d'una bona formació... i, naturalment, també en una bona formació inicial i permanent per als docents i en un bon sistema de selecció. Però el fet de parlar només d'aquest darrer aspecte i no tocar els altres és molt sospitós. A més a més d'insinuar que els professors som els principals culpables del fracàs escolar, fa passar pena que no vulguin aprofitar aquest nou sistema per estalviar calers a l'Administració, tal com passa amb el MIR dels metges. Efectivament, els metges interns residents cobren un sou molt inferior al dels seus col·legues i no tenen els seus mateixos drets laborals. Evidentment, si s'aplicàs aquest model a la funció docent, el Govern s'estalviaria un bon grapat de doblers a costa, naturalment, com ja ens tenen avesats, dels drets dels treballadors.

Si de bon de veres volem millorar la formació dels nostres infants, adolescents i joves, no ens hem de dedicar a amollar propostes com aquesta sense més ni pus, sinó que cal lluitar de valent per aconseguir consensos entre tots. Treballar dins un marc tan inestable no ens hi ajuda gaire. Cada vegada que hi ha un canvi de Govern, es proposa canviar la llei marc de l'educació. I entre i entre se'n fan retocs que canvien moltes de les regles del joc. Cal que tant els partits polítics com els professionals del sector ens posem d'acord d'una vegada per dotar-nos d'un sistema educatiu consensuat que pugui perviure durant un bon grapat d'anys i que sigui assumit per tots com a propi, que mantengui tot allò que feim bé i que canviï aquelles coses que poden ser objecte de millora. Si els docents ens ho creim, ens hi sentim còmodes i tenim la seguretat que no ens ho canviaran de cap a peus cada vegada que guanyi les eleccions un partit diferent, ja tenim la primera pedra posada. Aquest model estable ha d'incloure els currículums que s'han d'impartir, però també la metodologia bàsica que cal aplicar i molts de detalls més que no caben en un article de la llargària d'aquest, entre els quals hi hauria d'haver, naturalment, una forma estable i consensuada d'accés a la professió docent. Però això només en seria la primera pedra. Després, cal que els polítics es creguin que realment es tracta d'una inversió i no d'una despesa que es pot retallar segons el cicle econòmic, que es treballi per conscienciar les famílies de la importància que els seus fills s'esforcin en els estudis, que no es perdi el temps creant divisions estèrils sobre llengua i elecció de centre...

Així i tot, la tasca és difícil. El tema és molt complex i no s'arreglarà en dos dies. Els canvis educatius són molt lents, perquè passen molts d'anys des que un infant comença l'escola a tres anys fins que acaba la Secundària. De manera que hi calen paciència i feina, molta feina.