La cultura, com la hac

Sobten els escarafalls de certa opinió publicada, a qui esmussa la desaparició del departament governamental de "cultura": són els mateixos que durant anys han denunciat la irrellevància -també s'ha parlat d'"inexistència"- d'una conselleria de cultura que, sobre el paper, sí existia. O no: per ventura ja no hi era, i el govern essencial que avui comença la feina ha optat per desfer-se de les foteses. De l'altra banda, imaginam els mateixos que bramen ara ben escarrufats si el nou gabinet s'hagués declarat especialment interessat per la matèria.

Les poques vegades que la cultura institucional ha tengut res a veure amb el concepte que en té la gent culta ha vengut a posteriori, vegeu, per posar un exemple, l'onada de medalles sobrevingudes que es varen imposar a tort i a dret quan el Pa negre d'Agustí Villaronga va passar el corró -perquè després digueu que el corró mai no pot estar ben passat- als premis Goya... com que ja no feia falta gratar-se els pressupostos... I què en va ser el més destacat, sempre, per aquestes contrades? L'origen palmesà del director català -diríem que Villaronga fa anys que juga amb la selecció catalana, sense cap complex-, que ha arribat amuntíssim, i no em demani per la pel·lícula, que com que comanda el Mercat, els exhibidors, abans del Goya i tret d'una honorabilíssima excepció, només en varen mostrar la punteta.

Per explicar la inconsistència de la cultura institucional, aquí i ara, sempre tendran l'excusa de la crisi: el sotrac econòmic, però també la crisi d'idees, la necessitat íntima dels responsables d'atendre els "compromisos", la subjectivitat inevitable. Parlam de dinamitzar? Mirau la xarxa, si no és dinàmica, i els subministradors dels continguts ho fan pel pur impuls de ser-hi, sense més incentius que l'autoestima que puja quan les piulades tenen ressò en el nigul. També n'hi haurà que diran que això no és cultura, meam si m'entens...

Des del moment en què acceptam valorar-ho tot en paràmetres de rendibilitat mesurable -qui ho ha dit? per què? des de quan?; qui es fa preguntes al respecte és en un estadi, com a mínim, de preconsciència- hem entrat en la trampa. Les rendibilitats no mesurables són irrellevants, és clar, per subjectives. Llevam la cultura, d'acord. Mantenim la hac?