Jo recordo haver fet, durant la Guerra dels Balcans, i durant la Guerra de Kuwait, diverses cadenes humanes a favor de la pau. La cosa es feia al pati de l'escola: pels altaveus sonaven uns càntics i els al·lots fèiem les lletres de la pau amb els nostres cossos pel terra, i així se suposa que apreníem el valor de la no-violència, etc. Pel que veig, el Dia Escolar de la No-violència i la Pau va ser un invent d'un mallorquí; aquesta festa se celebra arreu del món, i tot gràcies al poeta i pedagog Llorenç Vidal (Santanyí, 1936). Després, ens hem fet grans, hem crescut, hem llegit llibres, hem viatjat i hem parlat amb gent que en sap. Hem vist que el pacifisme que ens volien fer empassar a les escoles molt sovint no és res més que una manera de girar el cap davant de les infàmies -de certes infàmies-, i que hi ha guerres, moltes guerres, que s'han de fer. La pau no és un principi absolut. Els càntics que deixàvem anar durant la Guerra de Sèrbia no permetien veure a l'opinió internacional que Milosevic era un assassí fenomenal, i que se l'havia de combatre mitjançant mètodes poc pacifistes.
Hem après que hi ha coses pitjors que la guerra, molt pitjors que la guerra: els genocidis. Els genocidis han fet més de cent milions de morts durant els últims cent anys, més del doble que totes les guerres juntes. I ara sabem que l'únic instrument legítim per aturar els exterminis de masses -les persecucions de minories ètniques, racials o ideològiques- és la guerra; per això hi ha armes que salven vides, hi ha bombes que alliberen ciutats dels seus exterminadors. La no-violència era un bell conte de fades per a al·lots i pedagogs amb sandàlies, un manera de perdre el temps mentre algú, a menys de dues hores d'avió, anava omplint de cadàvers una fossa comuna.
Els apòstols de la no-violència que ara estan més d'actualitat són els indignats del 15-M. Per ells, la no-violència és la seva manera d'actuar: parlen d'una "desobediència activa no violenta, pacífica però determinada", d'un "cordó humà" per impedir que els diputats accedeixin al Parlament. Això, segons aquesta manera de pensar, no és "violència". Així, a l'hora de qualificar les agressions als diputats, en diuen "mesures d'acció ciutadana". Vet aquí la retòrica dels pacifistes. No ens ha de sorprendre que un dels ideòlegs del moviment sigui el president d'una associació que es diu Justícia i Pau, una corporació d'arrel catòlica que té com a finalitat, diu, promoure i defensar els drets humans. El que no diu, però, és que per promoure i defensar els drets humans són necessàries les armes contra les quals lluiten des de la seva mateixa associació, i que molt sovint l'Església que els dóna aixopluc es relaciona amb assassins de masses, com vam poder veure amb el senyor Mugabe durant la beatificació del Joan Pau II (i Justícia i Pau va callar). Aquesta gent només parla de pau quan es tracta de països blancs, occidentals i capitalistes. Ni una paraula, a la seva web, de les violacions de drets humans a mans dels sàtrapes d'Àfrica o Cuba. Davant d'aquests som molt pacifistes, però no davant els diputats democràtics i la seva policia. "Mesures d'acció ciutadana", en diuen. Les bufetades.
Guerres no, que les perdem
19/06/11 0:00
11 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
"Així, a l'hora de qualificar les agressions als diputats, en diuen "mesures d'acció ciutadana". Vet aquí la retòrica dels pacifistes." Un pacifista no pot haver dit mai que una agressió és una "mesura d'acció ciutadana" i si qualcú ho ha dit no és pacifista. La no-violència es basa a saber suportar les agressions i, fins i tot, a obligar l'adversari a fer-te el doble de mal del que pensava fer-te.
No he vist "Roger plaza", que ningú acusi Comes de delinqüent ni li diguyi feixista. N'hi ha que li diuen que és de dreta (això, sembla mal de rabatre), i jo dic que trob que està ple de prejudicis. Precisament d'això que tu acuses a tota la gent que no opina com ell. Si això trobes que és insultar-lo, només et diria: qui té la coa de palla aviat se li encèn.
Més que guerres necessàries hi ha respostes necessàries a agressions, la qual cosa dóna lloc inevitablement a una guerra. Es tres anys de resistència popular as colp d'estat d'en Franco suposaren una guerra, s'autodefensa des partisans davant ses tropes nazis altre tant, s'autodefensa des timoresos davant s'agressió genocida d'Indonèsia, també. Però també hi ha conflictes que simplement són promoguts per ses grans potències per a donar sortida a estocs d'armes i per a perpetuar una situació d'hegemonia i domini. Sa Primera Guerra Mundial, jo crec que pensada per a desballestar es moviment obrer internacional i que no acabà pròpiament amb una victòria militar sinó que sa gent pacifista de tot el món aturà amb mobilitzacions, sa guerra Iran-Iraq o sa mateixa desfeta de Iugoslàvia en podrien ser exemples. Sa guerra, en aquestos casos, més que desestabilitzar, estabilitza una situació de domini
Melcior, aquesta gent que t'acusa de feixista senzillament es una difamadora indocumentada. Parlen des de la viscera dels prejudicis. Gandhi, no es precisament una joia. Nomes cal fer una mica de recerca. Ser de dretes per ells es un delicte, o com a minim l'estigma del mal. Quina colla de falsos tolerants.
Les guerres són sempre indesitjables però no sempre són evitables. L'articulista no diu les animalades que li atribueixen. @Pere, no sé si l'articulista es va manifestar contra la guerra de l'Irak, però jo sí que sé que no ho vaig fer i no per això som una apestada bel·licista. No vaig voler seguir el joc a determinat partit polític espanyol que en treia rendiment manipulant la gent amb el tema. I a més pensava que Hussein no era cap joia. Que Bush i Aznar no depertassin la meva simpatia no llevava ni un bri d'aberració al fet de ser víctima de la tirania. Els partits polítics manipulen la gent en aquests casos. Molta gent que participa en les mogudes de fil dels partits va de bona fe, això sí.
Fa setmanes que Comes intenta obsessivament criminalitzar el moviment dels indignats a fi de minar la base de suport i simpatia que aquest desperta arreu. Pobre al·lot, cada vegada s'assembla més als acusadors nazis, feixistes o franquistes.
Comes, paladí de la democràcia orgànica, fitxa per Intereconomía!
El pitjor de Comes són els dois que diu, però el to que empra és tant de telediari franquista que no és aguantador. Per favor, ¿no hi ha cap parent o amic seu que li ho pugui fer observar, si és que no vol fer cas de la majoria de comentaris crítics que suscita?
A la pàgina 2 del dBalears hi ha l'editorial, l'acudit gràfic den Mendiola, i dues col·laboracions. Els darrers dies, la col·laboració curta va alternant l'autor (Ferran Aguiló, Tomeu Martí, Sebastià Bennassar) però la llarga és invariablement de Melcior Comes, de manera que sembla haver assolit la categoria de l'ideòleg oficial del diari. A l'article d'avui se llueix. La seva línia argumental és tan subtil que els simples mortals ens hi perdem. Per exemple, després de desacreditar tots els moviments pacifistes (i obviar la importància de Gandhi, i ridiculitzar el dia internacional de la no violència i la pau), i després de justificar la violència contra els genocides, es treu de la màniga el cordó humà dels indignats i ho mescla amb tota la ferralla que acaba d'engendrar. Són els indignats els genocides? O vol dir que només estaria justificat el cordó humà si es feia contra genocides? (aquesta en seria la conclusió lògica...). Tot seguit posa al mateix calaix els "sàtrapes d'Àfria" amb "Cuba". És superior a les seves forces intel·lectuals: sempre que pot pegar una pedrada contra el règim americà que té el sistema educatiu i el sistema sanitari més eficaços i avançats d'Amèrica, ho fa, encara que sigui aproftant que el Pisuerga passa (diuen) per Valladolid. Bé, tornat al principi, supòs que el senyor Comes no es degué manifestar contra la guerra d'Irak (les preses de pèl que li feren a l'escoleta infantil quan li rentaren el cervell per fer-lo estirar per terra demanant la pau al món, ja les devia haver rebutjat amb preclara intel·ligència i astúcia: a ell ja no l'enganen!), i deu ser dels que celebren que es donàs el Nobel de la Pau a Henry Kissinger: la seva intervenció contra el genocida Salvador Allende va ser providencial per salvar l'ètnia dels capitalistes xilens...
Aquest imitador de Sostres està sonat. Incomprensiblement, el diari li fa costat. En prenem nota.