Caminant cap a l'antiguitat

El món està canviant tant i tan ràpidament que ja no sabem, jo almenys, fins a on hem de defensar l'increment de dones als llocs directius. Sí, l'equiparació i la superació (i la compensació) de les desigualtats del passat és indiscutible, i innegable, i oposar-s'hi és absurd, empobridor i injust (i segons com il·legal), però l'igualitarisme no evita noves desigualtats, sovint imprevistes. Ai, si ho tinguéssim tan clar com a l'Aràbia Saudita (en contra, per descomptat), on ahir les dones protestaven perquè no les deixen conduir... perquè són dones!

Posem exemples, començant pels més indiscutibles: aquesta dona saudita, Manal al Sherif, que ha estat detinguda per reivindicar el seu dret a conduir, un cotxe, en les mateixes condicions que els homes: tenir-ne el carnet i no haver begut alcohol. A nosaltres ens sona a acudit dolent, però a l'Aràbia Saudita (un país que Amnistia Internacional ha comparat alguna vegada amb l'Alemanya nazi) ningú no fa acudits, sobre aquests temes. La qual cosa ens recorda que el seu objectiu és arribar al nostre passat, aquell en que els incidents automobilístics on hi havia implicada una dóna se salvaven amb el tòpic de "Dona havies de ser" o "Ves-te'n a la cuina" (o "On vas treure el carnet?"). El relativisme cultural, sempre reincident, proposa com a aspiració futura dels saudites allò que nosaltres ja fa dècades vam superar! I en l'altre extrem, Christine Lagarde, l'actual ministra d'Economia, Finances i Indústria de França (i ja és un senyal contundent que una ministra d'Economia pugui ser proposada per a un lloc així: si dirigís les finances públiques de Grècia o d'Espanya a ningú no li passaria pel cap), que acaba de declarar, respecte la possibilitat de dirigir el Fons Monetari Internacional: "Hi aportaré tota la meva experiència com a advocada, com a directora d'empresa i com a dona". Curiosa, la presentació, perquè cap candidat masculí hi hagués recordat la seva experiència... "com a home".

Entre els dos extrems, més aviat arquetípics dels milions de dones que s'hi poden equiparar a cada cas (moltes més al primer, és clar), es mou ara com ara la reivindicació feminista, palesament silenciada pels laments deguts a la crisi, la decadència del model social europeu i les incerteses ecològiques i socials arreu del planeta. És el mateix extensíssim espai que hi ha entre les dones algerianes i les propostes de l'escriptora Wassyla Tamzali, antiga directora dels Drets Humans de la UNESCO a París, o entre les refugiades sirianes i l'ambaixadora de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, Angelina Jolie, que ahir tenia previst (després de visitar Tunísia) arribar a la frontera turca per visitar els refugiats sirians que fugen del seu país. O entre Noruega, on les empreses que no tenen un 40% de dones als seus consells d'administració poden ser expulsades de la borsa, i països com Colòmbia (un país extremadament desigual en qüestions de gènere), o els països islàmics, o la veïna Itàlia, on la gent vota (cada cop menys, és cert) les gracietes masclistes de Berlusconi, o el nostre, on la modernitat arriba amb l'educació segregada. Sempre davant en el camí cap a l'antiguitat, nosaltres.