Incultura religiosa

El cristianisme, i especialment el catolicisme occidental, han vist com la religió ha passat de tenir un predomini dins la societat a ser absent d'una gran part de les manifestacions culturals. A més de quedar al marge de les directrius polítiques dels estats laics i aconfessionals de les democràcies europees. El canvi de rol ha conduït a una lectura laica de la història feta pels estats laics que els ha portat a esborrar l'Església de la mateixa història. És indiscutible que, no ja al llarg dels dos mil·lennis de cristianisme, sinó en la nostra història més recent, l'actitud de les jerarquies eclesiàstiques fa difícil no mirar cap enrere amb indignació o ràbia. I d'aquí les conseqüències. El que hom ha qualificat d'"inculturació religiosa" no és una altra cosa que la pèrdua progressiva, desoladora i sembla que irrevocable dels valors culturals cristians en el món occidental dels nostres dies.

Pens que el dèficit -en el millor dels casos- o la supressió total dels coneixements d'"història del cristianisme" en la formació d'un europeu mitjà suposa negar-li la capacitat de lectura i comprensió de la seva pròpia història. Molts professors -en molts casos no creients- hem comentat la dificultat d'explicar el passat (històric, cultural, literari, artístic, científic, filosòfic...) a un auditori jove que et mira mig al·lucinat quan li parles de les propostes missioneres d'un Ramon Llull o del caire obertament revolucionari d'una heretgia que pretenia bastir una nova societat a partir dels paràmetres de la fe. I sovint constatam la seva incomprensió envers aquelles formacions socials i els seus productes.

Com que no sé si m'he sabut expressar, en posaré algun exemple en clau més actual. Un historiador del segle XX, per molt antimarxista que sigui, no pot negligir la importància que han tengut les revolucions marxistes durant la centúria, amb els seus èxits i fracassos. O un altre, antifeixista, no pot deixar de banda els moviments totalitaris que s'articularen entorn d'aquesta ideologia i les seves conseqüències d'holocausts i una guerra mundial devastadora.

Això que és tan obvi també ho hauria d'esser pel que fa a la importància en sentit històric del cristianisme dins el món que ens és més proper. No es tracta d'obligar ningú a anar a missa o a escoltar sermons, sinó de tenir una mínima formació cultural sobre la matèria. De la mateixa manera que, per atansar-se al món antic, cal assolir un coneixement bàsic de mitologia. De fet, tenc amics i coneguts entesos en aquest aspecte però no em consta que cap cregui ni adori aquells déus. En tot cas, sempre es tracta de distingir entre la qüestió personal de la fe (que per si mateixa no requereix una formació cultural específica) i un cert, encara que sigui mínim, coneixement sobre la matèria. I això últim és cultura, no fe. Fins i tot si volem plantejar uns fonaments historicoculturals en clau de reivindicació nacional no podem negligir la qüestió. Al cap i a la fi la identitat catalana -la de tots els Països Catalans- es va construir en oposició a l'Islam. Després hi ha unes manifestacions polítiques, culturals, artístiques, etc. que hi donen forma. Però el fonament és aquest. Que després a un li agradi més o menys que això hagi estat així són figues d'un altre paner.