Desunió i capelletes

Un dels motius que expliquen la fortalesa del Partit Popular és la unió. La unió en un doble sentit. Primer de tot, en el sentit d'acollir dins el seu interior una enorme diversitat de sensibilitats ideològiques, sempre s'ha dit, des del centre a l'extrema dreta, des de persones que se senten més balears que espanyoles a persones que se senten únicament espanyoles, per utilitzar una terminologia més neutra. En un segon sentit, aquesta unió es concreta en el fet que en la immensa majoria de casos els agreujats personalment o els discrepants amb algunes línies polítiques no abandonen la barca i continuen fidels a la seva opció. A la resta de partits i, en general, els ressentits castiguen el seu referent ideològic bé abstenint-se o bé votant l'alternativa que pugui fer més mal als que consideren que els han fallat. Aquest esperit de revenja, aquesta espècie d'autoodi, aquesta exigència de lleialtat, no té els mateixos nivells, ni les mateixes magnituds als populars que a la resta.

És un tòpic dir que no hi ha res pitjor que una brega familiar. També és un tòpic dir que hi ha rivals, enemics i companys de partit. Dos tòpics que només ens assenyalen com es poden enverinar les relacions entre persones molt afins. El que resulta cridaner és que en un cas, el dels convervadors, el vincle i sentiment de grup es mantengui tot i la disputa i, en canvi, a la resta de casos, no quedi ni vincle ni sentiment de grup sinó odi, un odi molt més intens que qualsevol vincle o sentiment i, sobretot, un odi de tendències autodestructives. Molts de pics, quan sent o llegesc alguns comentaris, qued astorat de l'acumulació d'odi que hi ha en alguns entorns socials.

Dins el mallorquinisme era un clàssic afirmar que hi havia un esperit de capelletes. És a dir, de divisió, de segregació, un esperit en què la mínima espurna d'antipatia personal o discrepància estratègica dóna lloc a una nova organització i a una nova escissió. Aquesta incapacitat de posar els interessos generals per damunt de les fílies i fòbies, damunt els personalismes, damunt les incomprensions i les desavinences puntuals, és una incapacitat que no som capaços de mesurar amb exactitud el mal que fa al país i el temps que manlleva per dedicar-ho a allò principal. Aquesta no és una societat generosa. La generositat brilla per la seva absència. Aquí tothom mira la branca, la seva branca, real o imaginària, i pocs, molt pocs, miren el bosc, el conjunt del país.

Recuperem el símil de la família. Perquè si és vera allò que dèiem de les bregues, també ho és que molt sovint les famílies tanquen files amb els seus, que es protegeixen mútuament, que tot i les possibles equivocacions no abandonen els seus, que precisament quan les coses van més malament és quan més s'ha d'estar al seu costat. Parafrasejant Lakoff. Aquesta és un poc la filosofia que es nota dins els guanyadors de les passades eleccions: han resistit la pèrdua de totes les institucions el 2007, s'han barallat, ho han passat malament, han tengut problemes de lideratge, han fet un procés que a molts dels seus els agradava i a d'altres no, tanmateix, han perseverat i, units, han triomfat. I aquesta és la filosofia que manca a la resta.

Alguns consideraran que tot això són beneitures. Jo en canvi estic convençut que si no canviam de perspectiva o de paradigma, si no abandonam aquesta tendència d'odi i ressentiment que torna molt més important que la causa i les idees, serà molt difícil fer ombra als que sí saben actuar des d'aquesta metodologia.