Indignació prematura

Si hi ha un acte que simbolitzi l'essència de la democràcia és el traspàs de poders. No em puc afigurar que ningú, en nom de la democràcia, pugui reclamar democràcia real en el decurs d'un traspàs de poders que es produeix com a conseqüència d'unes eleccions netes. És el cas de les darreres eleccions municipals i autonòmiques celebrades en aquesta regió: per al Parlament, per als consells insulars i per als ajuntaments.

Segurament, una bona part de la societat illenca voldria tenir el do de la ubiqüitat moral i política per poder estar alhora amb els "indignats" i amb el procés institucional. Amb els indignats, per la naturalesa denunciadora del moviment -si és que es pot definir així una tan heterogènia i momentània coincidència de dissidents del sistema. I amb el procés institucional perquè, per damunt de tot, allò que s'ha de protegir és el sistema democràtic, sobretot dels paràsits del sistema que han aconseguit acta de diputat, regidoria i assessoria.

Però els "indignats", que no ho són, en la seva totalitat, en tant que convençuts pel clam enraonat de Stéphane Hessel, dissabte passat mancaren de punteria -per no parlar de finesa o de domini del matís. Els moviments de revolta -com els de revolució- han de tenir el do de l'oportunitat per multiplicar els efectes del seu missatge, per confús que sigui. I l'oportunitat no es presenta sempre que hi ha càmeres i espectadors: hi són per aprovar o per reprovar els teus actes. I dissabte, en la presa de possessió del nou batle de Palma, és clar que no obtengueren una bona collita. La seva imatge se'n ressentí. No deu ser aventurat pensar que bona part dels acampats dies enrere a la plaça d'Espanya/Islàndia no degué aprovar els gestos d'aquests companys seus, més en línia amb els violents que no amb els radicals.

En fi, la vida continua, tenim un nou batle que renuncia, diu, a les grans obres i que vol ajudar a reactivar el teixit empresarial. Bons propòsits que, sense entrar en detalls, que són l'important, segurament serien subscrits pel ventall de les forces polítiques en actiu. Va deixar de banda, com és preceptiu en aquestes ocasions, el to amenaçant (que el seu líder ha emprat des que fou postulat per a president de la comunitat).

Ara, si aquelles amenaces a la llengua i a la cultura pròpies del país prenen cos en l'actuació política dels nous governants, aleshores veurem si els "indignats", a més d'estar irritats, tenen una idea de país que val la pena ser defensada, figurant en la llista d'idees al costat de la justícia social o de la imputació dels veritables responsables de la crisi.