De la indignació al canvi, o a la innocuïtat

Sembla que el moviment 15-M gaudeix d'una gran simpatia. Si més no, això és allò que reflecteix una enquesta feta a Madrid, on aconsegueix un suport ciutadà d'un 80%. Ara bé, la majoria creu que perdrà força així com passi el temps. Després de les eleccions, certament ha perdut interès mediàtic. I les acampades suaument es van fonent. Capitals de província ja les abandonen. Com ara, el proppassat diumenge a Lleida, que va acabar la festa amb una cassolada. Això no significa que el moviment sigui, o hagi estat, un fracàs. Sinó, més bé, que hi ha cert tipus de mesures que són molt difícils de mantenir en tensió durant temps. Cercant referències, alguns mitjans de comunicació aquest cap de setmana exploraven les comparances amb el maig del 68. La primera era que les llambordes havien donat pas a una branca d'olivera, remarcant el pacifisme d'aquest moviment. I per això el qualificaven de moviment reformista, més que revolucionari.

Però potser ho han fet usant uns esquemes decimonònics. Rere el concepte de revolucionari no té per què haver-hi cap intent de violència física. Però sí que hi ha el de canvi radical, profund i dràstic, de les estructures socials. Aquesta gent, indignada, ha aconseguit ajuntar una suma colossal d'enuigs, que ha amplificat la crisi. Ve a ser una suma aritmètica tan gran que abraça un espectre gegantí. I d'aquí el seu gran abast, que li permet coincidir amb bona part de la població. Un altre tret que potser no s'ha remarcat tant és l'interès d'assolir les decisions per unanimitat. Sembla ser que en alguna de les darreres assemblees importants, com ara una de Barcelona, també d'aquest cap de setmana, han cedit i han passat a donar per bo un acord amb els dos terços del suport.

D'aquesta forma, si cerquéssim coincidències, potser també ho podríem comparar al moviment brasiler dels pressupostos participatius, abanderat pel Partido dos Trabalhadores, amb el model de Porto Alegre. Aquests pressuposts vénen a ser una eina democràtica de participació. En certa forma de democràcia directa, que permet vincular la decisió dels polítics locals, o regionals, a la de les assemblees populars. Ara bé, allà on potser començaran a perdre els papers és si efectivament duen a terme allò que sembla que han acordat a Madrid, acudir de manera massiva a xiular la presa de possessió dels nous batles. Perquè, d'aquest vuitanta per cent de gent, que veu amb simpatia el moviment, i es solidaritza en algun aspecte de la seva indignació, la majoria d'ells va anar a votar i, per tant, és coresponsable de l'elecció del batle concret. Si el moviment es vol mantenir, no li quedarà més remei que cercar alternatives concretes, que puguin aconseguir un ampli suport de la població. I que siguin factibles. Per posar-ne un exemple, recollir signatures per posar en marxa una proposició de llei sobre alguna iniciativa popular d'interès per a la majoria de la població. No n'esmentaré cap, ja que no vull que m'acusin de dirigisme. Però, si cerquen en el calaix de les indignitats, segur que en trobaran unes quantes que clamen al cel.