La piscina d'àcid de Kung Fu

Un dia, fa anys, vaig tenir l'ocurrència de dir que tot el que sabia a la vida ho havia après de la meva padrina i de Kung Fu, la sèrie que molts dels de la meva edat veneram per damunt de qualsevol altra. És una d'aquelles boutades amb què un es fa l'enginyós, però em deixareu que digui que té la gràcia de sintetitzar un procés d'aprenentatge en què conflueixen transmissió oral i llogaret global, Orient i Occident.

De Kung Fu tenc gravades a la memòria amb tinta indeleble dues escenes. A la primera, Kwai Chang Caine és detingut en un d'aquells pobles polsegosos del Far West per on pelegrina a la recerca del seu germà. Els seus captors el tanquen, juntament amb dues o tres persones més, dins d'una mena d'estufa metàl·lica exposada al sol, on hauran de patir temperatures diürnes de cocció i nocturnes de congelació. El nostre heroi enfronta el tràngol amb la immensa força mental que li és característica, i que sap infondre als seus companys d'aventura. Passats dos o tres dies, i davant l'estupefacció dels dolents, la colla surt de la seva minúscula presó més fresca que una rosa. Moltes vegades, a l'hora de posar la calefacció o l'aire condicionat, he pensat en l'estalvi energètic que podríem obtenir d'una bona formació de monjo shaolin.

L'altra escena és la de la piscina d'àcid. És un d'aquells flashbacks que ens porten als anys d'aprenentatge del pequeño saltamontes. El jove monjo ha de passar una prova de risc extrem: caminar mantenint l'equilibri per una primíssima biga suspesa sobre una piscina d'àcid. No crec que el mestre especificàs quin àcid, però record molt bé que adverteix que la caiguda significa la mort instantània. El novici avança amb pas tremolós. Cau. Mentre es precipita dins la piscina se sent la riallada estentòria del mestre. Era aigua. No sabria dir si es tractava de superar la prova mostrant el coratge necessari o si hi havia un ensenyament sobre la realitat i les aparences. Sé que les rialles que fan de música de fons a la caiguda a l'àcid m'han acompanyat sempre.

No he tornat a veure cap de les dues escenes. Més encara: no n'he sentit o llegit mai cap comentari. Són d'aquells records que conservam en versió original, sense els retocs de cap reelaboració posterior. Però no fa gaire vaig retrobar la piscina d'àcid de Kung Fu, mentre llegia Els jugadors de whist. La novel·la de Vicenç Pagès és excel·lent, com certifiquen el favor del públic lector, les crítiques unànimement favorables i els guardons rebuts. Jo afegiré que té aquesta habilitat de fer diana a l'hora de rebostejar pel bagul generacional. Com quan parlam dels anuncis que miràvem o les cançons que escoltàvem i hi ha aquell amic que té el do de treure a rotlle justament aquell espot o aquella melodia que ningú no havia esmentat però que de cop se'ns apareix a tots com una troballa preciosa.

Per cert: els quatre anys de majoria absoluta del PP pertot arreu, ¿seran quatre anys de tancament claustrofòbic en una cel·la exigua on hem de patir temperatures insuportables, o seran quatre anys de passar pena de caure en un líquid que ens desintegrarà? Si recordau la fortalesa anímica de Kwai Chang Caine, amics, potser ho podreu resistir. I no ens confonguem: no era la fortalesa de la impassibilitat, ni la de qui no se sap defensar. El millor de cada episodi de Kung-Fu, al cap i a la fi, era l'escena de quan el protagonista repartia llenya. En el nostre cas, la llenya serà la de la crítica i dels arguments, com és natural, però sospit que n'haurem de repartir molta, mentre treballam el tema de l'energia mental.