La normalitat és abstenir-se'n

L'abstenció a les triples eleccions d'ahir gaudeix més o manco de la mateixa bona salut que fa quatre anys, i el nombre d'abstencionistes torna un cop més a superar els que confien en la utilitat del seu vot. I aquesta notícia politicomèdica sempre té dues lectures: l'optimista i la pessimista. Alguns intèrprets (optimistes segons uns, pessimistes segons altres) diran que cap esdeveniment no ha incrementat, ni disminuït, la participació, i algú pensarà que això acabarà amb les mobilitzacions del 15-M, o les farà créixer molt més. Dels que han votat, dels que creuen que el seu vot és útil, la majoria ha atorgat la seva confiança al Partit Popular (amb els matisos -en el Govern, els consells i els ajuntaments- que seran definitivament arrodonits pels capricis del sistema electoral), votant en clau econòmica i creient que cal un canvi perquè qui governava fins ara ja ha esgotat les forces.

Les eleccions d'ahir també confirmen, un cop més, que tenim amb els partits polítics una relació strausskhaniana: voldríem ser com ells per canviar les coses, però només fins que esbrinam de què són capaços. I haurem de recordar-ho perquè els resultats indiquen que vénen canvis, però en absolut els que reclamen els que no han vist més sortida -per canviar i millorar les coses- que ocupar les places majors de les nostres ciutats, com van haver de fer els tunisians i els egipcis. Si algú vol més símptomes de normalitat, que recordi algunes previsions per aquesta setmana: el dijous Telefónica reprendrà l'ERO per a un 20% de la plantilla. Volen més normalitat?