Les il·lusions i les urnes

Vaig alenar tranquil quan vaig saber que passaria la darrera setmana de la campanya electoral a l'altre cap de món. Així m'estalviaria haver-la d'aguantar, almenys de prop, ja que si hi ha una cosa garantida avui en dia és que, siguis en el lloc del món que siguis, no hi ha distàncies, sempre que tinguis una connexió a Internet que funcioni. La veritat és que m'agradava molt la idea de no estar immers en la cosa electoral, sobretot perquè ja feia estona que tenia decidit el meu vot, que havia de servir perquè no guanyassin els que em feien por, i per això havia d'anar a parar a partits que no m'acabaven d'agradar. De fet, algú ho va expressar amb molta més contundència en una piulada (tweet): "Tota la vida votant partits que em fan fàstic, per evitar que sortissin els que em fan por".

I justament quan semblava que tot aniria com sempre, he hagut de viure a distància els esdeveniments d'aquests darrers dies, l'anomenada #SpanishRevolution, les concentracions que s'han produït arreu de la geografia de l'Estat. Vaig entendre que la cosa anava més grossa del que es podia percebre en una primera aproximació des de la distància quan el Washington Post i el New York Times se'n van fer ressò, la qual cosa té rellevància sobretot si hom té en compte que als Estats Units els mitjans -grans i petits- es dediquen essencialment a mirar-se el seu gran melic. Aleshores va ser quan vaig descobrir que, gràcies a Internet, estava molt més i millor informat del que estava passant, atès que ja feia setmanes que havia tingut notícia i havia pogut seguir un dels moviments que ha resultat ser un dels detonants de la revolució, com era el de "nolesvotes", iniciat per mostrar el rebuig a la llei Sinde i, de retruc, als partits que li havien donat suport. És així que queda per a la història la dolorosa descoberta feta pels grans partits, que per ventura hauria estat millor deixar que els internautes continuassin enganxats als seus ordinadors, suposadament conculcant les lleis de protecció intel·lectual, que provocar-los de la manera que ho han fet.
Una de les paradoxes ha estat, per consegüent, que els mitjans tradicionals s'han vist superats pels esdeveniments i, amb prou feines, encara ho estan paint. De fet, són molts els opinadors oficials que rebutgen frontalment aquests moviments, per ventura perquè els han estat menystenint fins a l'últim moment. Mentrestant, jo que em pensava que m'estalviaria la campanya oficial, sense saber-ho estava immers -gràcies a Internet- en el que ha esdevingut el nucli de tot plegat. Cal esmentar, a tall d'exemple, l'espectacular pàgina web que oferia les piulades de totes les acampades que hi havia arreu, agrupades per ciutats, inclosa una de la de Palma que rebutjava l'ús del català a l'acampada: assegurava que ara no era qüestió de llengua, sinó una cosa molt més important i que em va fer pensar que entre els acampats també n'hi ha que, almanco en l'aspecte lingüístic, prefereixen empobrir-nos més a tots, abans que compartir la nostra riquesa, la qual cosa no deixa de ser una contradicció amb alguns dels postulats fonamentals de la revolta.

Malgrat això, malgrat les reflexions assenyades i no tan assenyades de molta de gent, malgrat el desconcert dels grans partits, malgrat la indignació de l'extrema dreta, malgrat les incerteses de tota mena associades a aquest moviment, tinc ben clara l'oportunitat i l'encert d'un dels eslògans que ha fet fortuna aquests dies: "Les meves il·lusions no caben a les vostres urnes", com també tinc ben clar que fa estona que els partits se n'havien d'haver adonat i actuat en conseqüència, per comptes de queixar-se o intentar apoderar-se'n com fan ara. També tinc clar que, passi el que passi avui, res no serà com abans i en bona part serà degut a la capacitat d'organització que ens donen les eines digitals, tot això sense desmerèixer el fet principal com és que ens hagin robat l'esperança i això és el darrer que s'hauria de fer. Amb Internet o sense, aquest és el bessó de tot plegat.