Les veus nòrdiques

S'han tornat a sentir veus, i no són gens noves, dels finesos i dels danesos, dient que no volen pagar més el dèficit fiscal i el deute dels països del sud d'Europa, i que es comencen a replantejar seriosament el sistema d'aportacions entre els estats teòricament rics i pobres de la Unió Europea. Ens són conegudes, aquestes veus, perquè fa molts anys que sentim veus semblants a la nostra comunitat queixant-se de l'esforç fiscal que ens suposa aportar, des de fa dècades, gran part dels nostres imposts per mantenir el ritme de despesa d'altres zones de l'Estat.

Els Autèntics Finlandesos de Timo Soini, virtuals vencedors de les eleccions fineses, la líder i cofundadora de l'ultranacionalista Partit Popular de Dinamarca, Pia Kjaersgaard, i altres formacions de la dreta política del nord d'Europa representen un atractiu massa fort per uns ciutadans que reben informacions contínues i desmesurades sobre la fallida econòmica dels grecs, els irlandesos, els portuguesos i els espanyols, i alguns més, i si alguna cosa faltava a la parella d'ultres francesos Le Pen, pare i filla, per pujar en les enquestes gal·les són les queixes nòrdiques i les propostes (ja reeixides) de reinauguració dels controls transfronterers dins la Unió Europea (aviat Schengen serà un lloc tan real, o utòpic, com El Dorado), i tot augura que en els pròxims cicles electorals l'extrema dreta serà un valor segur a les cases d'apostes. Països tradicionalment d'esquerres, com Dinamarca, Suècia o Finlàndia, han vist canvis en la composició dels seus parlaments, i la mescla predominant de llurs pròxims governs presenta còctels amb diverses però intenses mescles de nacionalisme, euroescepticisme (i antiislamisme, per descomptat) i xenofòbia pura i dura. I el més divertit, i curiós, és que també creixen els moviments ultradretans en llocs tan heterogenis com Àustria, Grècia, Itàlia, Noruega, Portugal i Suïssa... i Catalunya.

Part d'aquesta inquietant història s'explica per la crisi econòmica, però una altra part prové de les decepcions que suposà la fallida Constitució europea, que tanmateix s'hauria incomplit, com sol passar amb les constitucions. Aquell text reivindicava el dret a una bona administració (que tampoc no tenim als estats nacionals) i una clàusula social horitzontal que exigia als estats europeus i al govern comú una feina constant per mantenir un nivell d'ocupació elevada, una garantia de protecció social adequada, la lluita contra l'exclusió social o un elevat nivell d'educació i protecció de la salut. Tot plegat sona ara a utopia desmesurada i radical, mentre els països dels sud mirem cap al nord, com hem mirat sempre, i ens demanem com s'ho fan els nòrdics (i hi incloc els alemanys) per mantenir un benestar social que raja igualment de les fonts privades i de les públiques, mentre nosaltres contemplam la desfeta empresarial i la fallida d'una protecció social pública que no vam gaudir mai per complet. I encara hi ha gent, entre nosaltres, que demana que s'aturi la integració europea!.