Balearitat i goranisme

L'autonomia no ha servit per crear un sentiment de país balear. Els que l'han governada no han tengut temps ni de preguntar-se si era menester o simplement convenient construir un país. No sé quina fórmula seria l'adequada per posar la primera pedra ni sé tan sols si estam fets d'uns materials útils per construir-lo. La qüestió s'hauria d'envestir des de les primeres preguntes i mirar de trobar-hi alguna resposta.

L'autonomia ha actuat a manera de superestructura més administrativa que no política, i no ha activat els elements que podrien donar els primers indicis sobre les possibilitats de transformar la realitat. Com en tants d'altres aspectes de la societat, la cultura és l'àmbit on primordialment poden aflorar aquests primers indicis i on poden bastir-se les línies bàsiques per a un canvi que per ventura encara seria possible. El governs autonòmics tan sols molt esporàdicament han fet alguns gestos per simular interès per la cultura, però la realitat és que totes les polítiques han tendit, amb major o menor desimboltura, a convertir-la en ornamentació residual, com correspon a les societats amb un índex de desenvolupament humà tan deplorable com el nostre.

És cert que ha tornat a aparèixer tímidament -afectat de raquitisme- l'axioma dels anys 60 dels segle passat, segons el qual la cultura era més patrimoni de l'esquerra que no de la dreta. Però l'esquerra no ha recuperat la seva tradició, sinó que s'acosta cada vegada més a l'hostil indigència cultural de la dreta. A la nostra comunitat, aquesta reducció descriu els trets generals de la situació.

I, naturalment, d'aquest estat de coses en fa part la televisió pública, a la qual seria injust escatimar reconeixement en el camp lingüístic, però que, d'altra banda, descriu a la vista de tothom i amb un punt d'obscenitat, la indiferència per la cultura, cada dia més prop del desafecte institucionalitzat -potser en el concepte de l'humor que té IB3 és on podríem capturar millor aquest desafecte en estat ja molt avançat.

Amb aquestes premisses, no ens ha d'estranyar que el plantejament i la realització del producte "Som balears" acabin constituint, finalment, una invitació a renunciar a qualsevol sentiment de país. Hi ha una inquietant coincidència entre els continguts d'aquest infaust programa i els esbossos de política cultural del PP. Canviar les coses per sentir-nos del país que ens proposava IB3 és una feina que inspira vessa, mandra, peresa. D'aquest país, qui en vol fer part? Quins elements s'hi posen en joc que convidin a esperar una atenuació del goranisme imperant? Si "Som balears" és el camí per ser balear, entren ganes de ser de qualsevol altra banda.

El producte, l'allò televisiu que ha produït la televisió pública de les Illes Balears, és metàfora i fragment alhora d'una realitat descoratjadora de "lo" públic a la comunitat: tot hi és barroer, bast, groller, ordinari -consultau un diccionari de sinònims per a eventuals ampliacions-, com solen ser els productes impulsats per aquells a qui convé mantenir desactivada la cultura en la seva capacitat de formar ciutadans dotats de pensament autònom.
No hauríem pensat mai, els més vells, que arribaríem a invertir tants de recursos públics per mantenir-nos en la vulgaritat més feixuga. Deu ser perquè som balears, vet aquí.