Setmana Santa slow

Ahir, vaig veure una gentada comprant panades i rubiols al supermercat. Dins unes capsetes de plàstic ben etiquetades, caducaven al cap d'una setmana i avisaven de tots els additius -un caramull-. Vaig tenir, com amb moltes altres coses d'aquesta Mallorca d'avui, una doble sensació. De tot d'una, em vaig dir: "Jo no en menjaria mai, d'aquestes!". I, per un altre costat, vaig pensar que era una acomodació als signes del temps: coses que perduren deslligades del seu costumari. Vull dir que, progressivament, la gent va abandonant la feinada que suposa fer panades, rubiols, crespells i el frit de freixura i s'endú les panades del supermercat o les que ha comanades al forn -on en preparen tot l'any, lluny del cicle de Pasqua- i fuig del trull que implica haver-se d'arromangar i posar la cuina a tota: fer tallades del me, farina, saïm, ous, suc de taronja, ribells, llaunes, trempar la carn i el brossat, els pots de confitura, aprimadors, foc al forn o dur-les a coure... Ca barret! Massa feina! Així, uns perquè no ho han fet mai -estrangers i nouvinguts-, uns altres perquè la mare ja és morta i era qui aguantava la força de la tradició i... tanmateix al forn les fan molt bones, les panades i els rubiols, i el frit de freixura es pot menjar en un restaurant o encarregar-lo a un take-away nostrat (Es Cruce, de Vilafranca, deu servir aquest dies milers de racions de frit de Pasqua, amb el fonoll necessari).

Sobre pautes socials ben assentades -les dones també fan feina fora casa, la gent no va a missa, la Setmana Santa d'avui són primordialment dies de vacances...- part del personal se'n va a fora, o a un hotelet de l'illa -amb spa!, no es pensin-. I, a més, els costums alimentaris ja no són els de menjar panadotes ensaïmades, plenes de xulla i sobrassada: ara s'usa l'slowfod i no és bo atiborrar-se. S'acosta l'estiu: val més fer fúting o north-walking que no tanta caloria ni tanta confitura de rubiol. I els més jovenets, no per tradició, van a disfressar-se a les processons amb les amigues conformant com un Halloween d'aquí, amb més actors que espectadors, més encapironats o caperutxes -cuculles, en diuen al meu poble- que gent que les guaita.

Qui vulgui la Setmana Santa d'abans ha de llegir la magnífica descripció que en va fer el canonge ultramuntà Antoni M. Alcover, el mateix de les rondalles i el macrodiccionari, a l'obreta Corema, Setmana Santa i Pasco. Es temerà de com era Mallorca, abans. Del domini total del tempo i de l'escenografia per part de l'Església, que hi muntava una tramoia teatral mai vista, sotmetent la societat al seu ritme i aprofitant per fer caixa. A un servidor no li cal rellegir-la: encara em retronen les processons ("Per vostra Passió sagradaaaaaa..."). La culpa de la humanitat, explicada i expiada, enclavant i desenclavant el Bon Jesús. La Setmana Santa d'abans, quin remenat! Amb l'escenificació dels dotze sermons i les tres caigudes de Crist -se'n comentava molt si l'actuant que feia de Crist queia bé o malament-; la família dels Garavins, que sempre duien -homes forts i abrinats, mudats aquell dia- el Sant Crist de la Sang. La processó del Sant Enterro, amb els enormes foguerons que il·luminaven les possessions del terme -el meu padrí era qui feia el més gros-; el so de les matraques al campanar -no hi podien sonar les campanes. Tal dia com avui, Dissabte Sant, al matí, la funció del "llum nou" davant el portal de les dones: s'encenia el ciri pasqual amb els cinc grans d'encens per recordar les cinc nafres de Crist i ja repicaven les campanes: "Gloria in excelsis Deo!".

Els caçadors disparaven les escopetes a l'aire, els infants pel carrer cantàvem "Aranyetes, sortiu, que el Bon Jesuset és viu!"; servidor, de nin -ruquet posat-, he acompanyat el salpasser a beneir cases, una imatge de l'edat mitjana. La gent es confessava el Dissabte Sant per acomplir el precepte de combregar almenys un pic a l'any. Trec la carpeta dels records i hi surten les butlles que comprava mon pare, que permetien menjar carn durant els dies de Quaresma -quin fenomenal negoci-; i el bitllets que donaven a l'església: "Ha combregat amb mi" i l'acròstic misteriós SLDC (les inicials de "Sap La Doctrina Cristiana"). La processó de l'Encontrada; el Matinal de Pasqua, en què el quaresmer feia l'únic sermó curtet. Un any, va posar messions que duraria un minut: "Crist ha ressuscitat / i se n'ha pujat al cel / toc l'orgue, senyor Miquel, / que es sermó ja s'ha acabat". I a dinarberenar de frit de freixura, costelles de me, panades, rubiols i crespells. I en la segona festa, captar ("cantar") panades; en la tercera festa, els pancaritats -la tribu pujant als turons- i els balls dels quintos...

D'això, què en queda? Quatre restes del tequemeneque ideològic nacionalcatolicista transformades en moments d'espiritualitat. Perduda la gran escenografia eclesiàstica d'abans, ara les cerimònies són curtes i a deshora, perquè no hi ha capellans a bastament i han de fer dues i tres funcions en llocs diferents. Davall davall d'aquell costumari de quan les cuines feien flamada, apareixen les panades comprades, amb els rubiols i el frit de freixura que de cada cop, em creguin, es deslliurarà més de la llar familiar, per motius de l'oci i dels nous comportaments, més urbans i més globals. En quedaran restes disperses, com ara l'assistència a algun concert presumptuós -molt millor si és cap rèquiem de Fauré, Verdi o Mozart- pagat per alguna empresa important i un Davallament amb efectes especials; un cap de setmana en una ciutat estranya o uns dies de contacte amb la natura, lluny del saïmot panader. Ai, el saïm! Element que contamina una gastronomia a la qual -fort i no et moguis- volem trobar un origen hebreu. Que si l'anyell pasqual i els jueus o que si els crespells i l'estrella de David, quan, tanmateix, les panades ja fa temps que duen saïm, xulla i sobrassada i ja se'n fan de tota casta: a més de les canòniques de me, les de carns mesclades i pèsols, n'he vistes de sèpia, de pèsols tots sols, de carxofes; i de rubiols (de brossat, de crema i de confitura), ara ja n'hi ha de torró d'ametla, de xocolata, de dulce de leche i de moniato; i els crespells, de motlles inimaginables (amb el perfil de Goethe o el mapa de Mallorca).

En fi. Tres o quatre dies de vacances, una panada calenta, la processó de l'Encontrada i quatre coses més ens fan viure l'emmirallament d'un cicle etnològic esbravant-se, per molt que alguns mallorquins de ronyó clos practiquin l'ortodòxia i que els inevitables folklòrics ploramiques vulguem desenterrar fets ocults, qui sap si pagans, darrere les restes de la simbologia pasqual. Tal vegada, tot acabarà sent objecte de venda a les tendes de disfresses o material didàctic a l'escola o de compra als menjars asèptics dels hipermercats. O convertit en això de fer quatre voltes amb bicicleta per foravila, menjant una panada de verduretes, sense saïm i sense xot: la Setmana Santa slow. Així potser sia. Però sense bitllet, perquè no SLDC.