Un xinès milionari (1907)

El vell Ah Chun, petit de cos però immensament ric, s'havia separat de la seva ambiciosa família i dels plets inacabables per qüestions dineràries. No havia pogut entendre d'on sortia tanta vanitat i tanta mala llet. Tot el que havia fet de mal era tenir sort en els negocis i els doblers feien més doblers. No va voler anar a la província cantonesa que governaven els orgullosos mandarins i es va estimar més un exili voluntari a la colònia portuguesa de Macao. "Havent-hi arribat, es dirigí al millor hotel europeu de la ciutat, però el recepcionista es negà a registrar el seu nom en el llibre de viatgers. Anà Ah Chun al director de l'establiment i també hi fou rebut de mala manera. Li digueren que els xinesos no hi eren admesos. Però Ah Sun no es va voler amargar per això la vida, que els seus ja li havien amargat prou. Sortí de l'hotel en silenci, tot humil, i dues hores després hi retornava. Demanava pel recepcionista i pel director, els entregava el sou d'un mes i els feia fora.

Acabava de convertir-se en el propietari de l'hotel i allà va romandre, tractant-se com un príncep, mentre manava edificar un palau sumptuós com a residència definitiva. I al mateix temps, com li era habitual, feia créixer els beneficis d'aquell negoci del tres al trenta per cent. No trigaren a sortir a la llum els disgusts familiars dels quals s'havia pogut alliberar. Alguns dels seus gendres perderen els doblers en negocis ruïnosos; altres feren despesa de la seva part. La senyora Ah Chun, que s'havia quedat amb mig milió de dòlars, era envoltava per tots aquells voltors que la volien despullar de tals riqueses. Hi hagué tota mena de bregues domèstiques, amb paraules molt dures, i fins i tot arribaren a les mans. Volaren peces de vaixella per defensar els mots més lleugers i hi hagué judicis per insults i ofenses que foren l'escàndol de la ciutat de Honolulu.

I, tanmateix, Ah Chun, que havia estalviat haver de viure aquell malson i haver donat part de la seva fortuna als egoistes que res no mereixien, fumava plàcidament, en el seu sumptuós palau, amb la seva llarga pipa de plata i semblava escoltar, com qui sent ploure, aquella tempesta de més enllà dels mars... A la fi vivia content, gaudint de la pau i el repòs, rere tota una vida de feina. Es fregava les mans satisfet, picant l'ullet i rient, puix que al cap i a la fi la vida, després de molts anys de viure i filosofar, li semblava una cosa molt graciosa i divertida."

La lliçó que el gran Jack London ens dóna en aquest relat és tan real com la vida mateixa: la guerra pels doblers i els llegats, sense esperar que els avis estirin la pota. Aquest fragment forma part d'una de les narracions d'aquell californià, que veritablement nomia John Griffith (1876-1916) i que dugué una autèntica vida de novel·la, tot reflectint en la seva obra la curiosa febre de l'etern viatger. Moriria, com un d'aquests dissortats xicots del dia d'avui, d'una sobredosi de morfina.