La noció de la validesa

El fet de reveure la pel·lícula Viridiana, de Buñuel, una petita joia del cinema, em va plantejar una allau de preguntes. Una de elles s'esdevingué pel fet que a la cinta apareix una banda de captaires i truans, la majoria amb algun tipus d'invalidesa (física, psíquica o sensorial), retratats com a éssers malignes, desagradables, i que són l'objecte passiu d'una caritat malentesa. Tot plegat, són el paradigma d'una època molt extensa de la nostra història i, per damunt de tot, de la nostra literatura, generadora d'una idea a vegades romàntica, a cops picaresca, del captaire.

He de dir, tot d'una, que la paraula "invàlid" no m'agrada gens ni mica, pel fet que porta implícita una idea de negació. La paraula discapacitat, acceptada a hores d'ara majoritàriament , es correspon amb l'anglesa disability, de rels llatines (habilis), i no expressa la noció d'absència, sinó que comporta el concepte d'alteració, d'una minva d'algunes de les aptituds que, com a éssers humans, ens pertanyen.

Omar Khayyam, un dels millors poetes dintre del sufisme, i sens dubte inimitable, va escriure fa nou-cents anys el següent: "Entre els plecs del passat i el llindar del demà, dins l'embull de creences, al mig de les mentides del món i dels terrors del mes enllà, lluita per ser lliure i feliç".

Poques persones com els discapacitats s'han trobat, al llarg de la història, tan enxarxades en creences, mentides i terrors que els impedeixen la llibertat i, per tant, gaudir de la felicitat. Cal recordar que històricament eren considerats com un índex de la maldat, mentre que la bellesa i la salut són un indicatiu de la bondat. D'exemples molt il·lustratius, en trobem a l'Eneida (llibre VI, cant 4), La Divina Comèdia (cant XXVIII), l'exemple de Hefaistos. El mateix adagi llatí "Mens sana in corpore sano" es pot interpretar, de manera unilateral, en aquesta direcció.

També cal considerar que, tradicionalment, l'associació del discapacitat amb el captaire ha estat una constant en el curs de la història, amb una percepció social que es tracta d'éssers dotats de poders malèfics, portadors de desgràcies, motiu de burla i sols útils per fer riure. Afortunadament, al cap i a la fi tot això ja és història i els discapacitats ara gaudeixen d'una situació social que està als antípodes de la que era en els segles passats. Sols cal lluitar per conservar-la.

Els canvis socials, que ens engronsen ben fort a la majoria per causes amb escreix conegudes, determinen, entre altres coses, que a hores d'ara el nombre de captaires vagi en augment pels nostres carrers; però ara, a diferència d'abans, en la majoria de casos no va lligada a cap mena de discapacitat. Es tracta d'una marginació produïda per l'exclusió social. El motiu d'aquesta exclusió del món social és, senzillament, la pèrdua de "valor" de l'individu als ulls dels altres components socials. Evidentment, quan parlem del "valor", no ens referim a la valentia, sinó al concepte de validesa, de vàlua, d'esser vàlid. Es tracta d'un "valor" que ve determinat pel grau d'utilitat que té, una determinada persona, dintre del món productiu. Parlem d'aquella persona que ja no es vàlida dins la societat actual. És una societat que accepta nous valors materials, imposats hàbilment, per substituir els vertaders valors morals.

En un sentit ampli de la paraula, podem dir que "invàlid" és el que ja no té gens de "valor".