Generació indignada o generació perduda?

El 20 d'octubre de l'any passat s'ha publicat, a Montpeller, la primera edició (de sols 8.000 exemplars) d'un llibret d'una trentena de pàgines, Indignez-vous!, d'Stéphane Hessel, un lluitador de la Resistència, que ha fet tota la seva vida professional en la diplomàcia gal·la a partir de 1945 i que va participar en la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Aquest llibret ha resultat esser tot un fenomen editorial des del moment que a mitjan gener d'enguany se n'havien venut més de 900.000 exemplars! Això ha fet que el mes de març Destino n'hagi tret sengles edicions, en català i en castellà, amb un pròleg de José Luis Sampedro i a un preu de sols cinc euros.

A Indigneu-vos! Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica, l'autor es remunta al programa adoptat el 15 de març de 1944 pel Consell Nacional de la Resistència i ens subratlla que el principis i valors d'aquest programa "avui els necessitem més que mai. Tots plegats hem de vetllar perquè la nostra societat continuï sent una societat de la qual ens sentim orgullosos: no aquesta societat dels sense papers, de les expulsions, de les sospites contra els immigrants, no aquesta societat en què es replantegen les jubilacions, el dret a la Seguretat Social...". Propugnant la no-violència com el camí a seguir, crida a "una veritable insurrecció contra els mitjans de comunicació de masses que només proposen com a horitzó per a la nostra joventut el consum de masses, el menyspreu pels més febles i per la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots".

És cosa òbvia que motius per indignar-nos en tenim de sobra. Malgrat que la situació al sud dels Pirineus no sigui exactament la mateixa que al nord de la gran serralada que ens separa d'Europa. Entre el nostre jovent -igualment que entre els nostres coetanis en general- crec que en trobaríem ben pocs que es puguin sentir realment orgullosos de la nostra societat. Cadascú va per ell. No existeix gens de solidaritat, com no sigui la dels botellones. Certament, podem parlar d'una generació perduda a la pell de brau, gràcies a la corrupció i a la immoralitat d'una classe política que, segurament, és la que ens mereixem; però no veig gens clar que puguem parlar de cap generació indignada. Les tragaderas de la població actual de Sefarad -i no sols del jovent- fan feredat. Per altra banda, les coses no deuen anar tan malament. El trànsit que registren les carreteres en aquestes vacances de Setmana Santa no sembla que correspongui a un escenari en què sigui possible gaire indignació.

Per altra banda, és ver que tant Robert Zoellick, el president del Banc Mundial, com Dominique Strauss Kahn, la responsable del Fons Monetari Internacional, ben recentment han expressat la seva preocupació i alarma perquè també es pugui perdre una generació dins l'àmbit més gran del Nord d'Àfrica i del Pròxim Orient. L'encariment dels productes alimentaris bàsics pot produir un nou agreujament de l'actual crisi en els països subdesenvolupats. Zoellick ha afirmat que la situació en aquest espai al sud i a l'est de la Mediterrània és a bastament greu perquè no sigui possible, de cap de les maneres, esperar a intervenir fins que la situació política s'estabilitzi.