No oblidam

No hi ha manera, he mirat a totes les caixes de sabates i res de res... Dins les meves només hi ha botes sense soles i una mica de pols. Ja que hi era, he rebostejat per la caixa de Cola-Cao -la dels botons que sobren i que després mai no arribes a utilitzar- i tampoc no hi he trobat ni un cèntim. Revisar els comptes corrents fa temps que ho vaig deixar fer, basta veure el cas omís que em fan a la Caixa amiga per intuir la meva mala sort. Per què no em passarà a mi això de trobar herències perdudes entre les sabates, comprar palaus a preu del 36 o tenir amics que em convidin a hotels de luxe? El meu assessor m'assegura que no existeixen els miracles: tant tens perquè tant guanyes i tant gastes. S'equivoca, això només és teoria, la que s'ensenya a les facultats. En el nostre món real hauríem d'afegir que tant vals com bitllets de 500 euros podràs 'blanquejar'. En una joieria col·leccionant rellotges ostentosos o pagant-te una vida més còmoda a la garjola, els doblers negres no s'aconsegueixen per fer precisament obres de caritat.

Després d'aprendre aquesta nova lliçó d'economia real i sense edulcorants, llegesc estupefacta que per al baixet de les Açores Gaddafi no és més que un amic extravagant. Seguint el seu deliri és fàcil intuir que a un amic per molt particular que sigui no se'l bombardeja, no en faltaria més. No, als amics d'Occident els ven armes i el que faci falta i quan ja no interessa deixen de ser amics i es converteixen en fabricants d'armament de destrucció massiva o en la reencarnació del dimoni. Depèn del dia a l'agenda, de la riquesa del país o de la testosterona acumulada. Aznar i Gaddafi encara s'estimen. Això sí que és tendre!

Aznar, la seva deslleialtat, les seves fílies i fòbies, hi ha coses que no canvien. Com la frivolitat, la submissió i el masclisme recalcitrant que té bona part de la premsa 'seriosa i oficial' amb la Casa Reial espanyola. Letícia o Rania, Rania o Letícia, quina és més prima, quina està més operada, quina du el vestit més elegant. Portades i portades, primers plans i rius de tinta. A qui l'importa la significació d'un viatge oficial a Israel. O les passes que ja fa l'hereu Borbó per superar el seu malson: el joancarlisme. Després, encara n'hi ha que se sorprenen perquè després de 80 anys es parli i es commemori la Segona República. Una República oblidada i cada pic més reinventada. No en tenen suficient de silenciar els morts i perseguir els jutges, necessiten imposar l'oblit i negar la història.