El ric miserable (1902)

"Qui t'ha donat hisenda o doblers?/ O són el fruit del treball honrat,/ o l'haver que ton pare t'ha llegat,/ o botí d'un lladre o usurer?". Si doblers dónes a qui n'ha menester;/ que guanyares amb suor, t'has sublimat;/ si són herència bé els hauràs emprat;/ si són robatori, què dónes, home malcarat?" "Jo he vist un llop, de carn servit,/ deixant menjar les restes d'un cabrit,/ a un ca roí que el mal ha consentit." "Deixa, ric, menjar el que te sobri; / perquè quelcom més serà el pobre;/ i tu no voldràs ser menys que un llop...". Són les paraules poètiques de José María Gabriel y Galán, el poeta de Frades de la Sierra (Salamanca) que morí a Guijo de Granadilla (Càceres) el 1905, fill de pagesos, mestre d'escola, conreador i ramader, literat vocacional de caràcter regionalista, en aquest cas de la parla i els costums d'Extremadura, que considerava terra mig oblidada pels poders públics. Versificador èpic líric, capaç de sentir i cantar tots els aspectes de la ruralia amb un accent propi i un realisme impactant.

Aconseguí el que pocs troben al llarg de la seva vida d'escriptura, la popularitat, i això és, principalment, pels seus valors pedagògics, pel seu mestratge com a fidel observador de l'ànima camperola, que va saber interpretar. Es va donar a conèixer en els Jocs Florals de Salamanca l'any 1901 amb un poema que hi fou premiat, El ama. Diuen que li varen oferir a Madrid alguns llocs de prestigi, per recomanació dels polítics d'aleshores, però Gabriel y Galán renuncià a tot el que no fos la família, la vida del camp i la poesia des del seu obrador més particular i més íntim. No és, doncs, un autor fàcil de qualificar. En el petit poema que copiam aquí, s'hi troba la lliçó de l'època i que, en certa manera, no ha perdut vigència. És la crítica al ric, al gran terratinent, a l'home poderós que juga amb tots i amb tot. Com ha fet la seva fortuna?, es pregunta el poeta. Potser ha robat. Potser ha comès frau, desfalc. Potser la seva fortuna és fruit del negoci de l'esclavatge o del contraban, de xarxes de prostitució o de comerç de droga.

O estafa, préstecs amb comissió il·legal i abusiva... El poeta lleva mèrits al fet de donar als pobres una almoina negra, és a dir, doblers que surten de la corrupció o han estat tacats de sang. Poques vegades es parla dels orígens de les grans fortunes, dels camins tortuosos pels quals els diners bruts han passat a esser nets. Com a poeta regional, Gabriel y Galán va escriure bona part de la seva obra poètica en extremeny i això demostra fins a quin punt va voler esser lleial a la terra que considerava seva i que tant li havia donat. Això no vol dir que els seus ulls de crític ignorassin el paper miserable i destructiu del caciquisme local i quelcom de tals injustícies és el que vol denunciar amb aquests versos.