Les triaves de Duino

La Xarxa, aquest pou inexhaurible de saviesa, diu que Triaves de Duino és una de les obres cabdals del poeta alemany Rainer Maria Rilke. L'enciclopèdia digital Encydia fins i tot té una plana dedicada a la descripció d'aquest cim de la poesia europea del s. XX. El títol sona estrany, però ja se sap que la poesia posterior a Mallarmé té una tirada a l'excentricitat. Tampoc no és inversemblant del tot. El llibre podria contenir un poema que conclogués amb uns versos com aquests: "Les figues de Duino són perfectes / i per això, quan t'abellien figues / tu sempre les triaves de Duino". I podria ser que, al poeta, l'eufonia de les tres darreres paraules li hagués semblat escaient per al títol.

Succeeix, però, que el que vertaderament va escriure Rilke va ser Duineser Elegien, que es tradueix al català de manera correcta com Les elegies de Duino. I succeeix que les Elegien alemanyes només poden haver arribat a ser "triaves" si fan el recorregut des del mot alemany a les "elegías" castellanes i, des d'aquestes i passant pel sedàs d'un traductor automàtic, al "triaves" català. Divertit, sense dubte. I grotesc, també. Però no es tracta d'una raríssima conjunció dels astres de la informàtica i la incompetència. No, amb l'ajuda de Google descobrim que les "triaves" de Duino tenen més de dues aparicions a Internet: a l'enciclopèdia esmentada, al Wikilingua, que es publicita com l'enciclopèdia més gran del món en català, i en una breu biografia de Rilke oferida per una important llibreria. En alguna altra plana apareixen les "triaries" de Duino, amb un salt mortal de l'imperfet al condicional que ja em resulta impossible d'explicar (en tot cas, es tracta d'una plana que jo no triaria).

De l'anècdota se'n desprenen dues possibles consideracions. La primera, òbviament, apunta a les mancances que, en qüestió de rigor i fiabilitat, afecten una part important de la informació que circula per la Xarxa. Que tothom pugui explicar qui era Rilke, i pugui posar les seves explicacions a l'abast de tothom de manera immediata, pot tenir avantatges, però també té algun risc. La segona ens remet a allò de la cultura satèl·lit, que és un concepte encunyat per T. S. Eliot per referir-se a les cultures en què tots els parlants són bilingües i vehiculen la seva relació amb la cultura universal a través d'una altra llengua més poderosa. Seria injust no veure les grans passes que hem fet perquè la cultura catalana no sigui una cultura satèl·lit, però hi ha coses que queden: la informació de manual sobre un clàssic del s. XX alemany ens arriba pel canal d'un castellà que passa al català a través d'uns traductors automàtics que funcionen com un túrmix (o que funcionen com han de funcionar però que ningú no es pren la molèstia de revisar). Sempre queda el recurs de consolar-nos pensant que les coses podrien ser pitjors. Efectivament: els motius de preocupació seran aclaparadors el dia que una enciclopèdia catalana ens informi que la poesia de Carles Riba va assolir un dels cims indiscutibles de la nostra literatura amb Les triaves de Bierville.