El que hem menjat, enmig de la crisi

Enmig d'aquesta crisi que no toca fons (potser no en té!), si alguna cosa emergeix i rutlla com en els vells temps de prosperitat, o millor encara, és la gastronomia. Potser pel vell principi que avui és avui és avui i demà ja ho veurem (que inclou el savi corol·lari que ningú no ens farà enrere del que hem menjat...), potser perquè els misteris de l'economia hi han vist, en els plats plens, un sector de comptable i palès futur, i present, potser perquè en èpoques de magror el personal posa els ulls en allò més terrenal i sensitiu, la qüestió és que el panorama vessa de notícies i fets gastronòmics i ningú no fa crítica d'aquesta general tornada als segurs plaers de la taula.

Enmig del descrèdit de la política i l'economia, que criminalitza progressivament els seus personatges (i no sempre sense motiu), els cuiners famosos són els únics competidors dels futbolistes i els pocs tipus que mantenen l'atractiu mediàtic. Però també els cuiners humils i honestos -un adjectiu que cada dia s'empra més en la cuina, segurament perquè en molts altres àmbits ja fa temps que perdé el sentit- i anònims pugnen per comunicar els seus invents. La televisió va plena de programes i fins i tot canals sencers que no surten de la cuina, i enmig de concursos sobre la millor patata fregida i la millor truita de patata, les xarxes socials competeixen per convocar tasts de vins i presentacions d'embotits. Yumit, BakeSpace, Cookshow, Cooknet, Gastrored o Yvinos i Uvinum (a part de la clàssica mis-recetas.org i similars) apleguen multitud de desencantats del menjar ràpid, d'adeptes als avantatges socialitzadors de la cuina tradicional i de satisfets d'haver tornat a la cuina de sempre (l'indiscutible back to the basics: perquè el culte a la novetat ja ha estat superat), i ningú més content que els que han trobat un antic receptari de la mare o s'han vist capaços de fer cervesa a casa.

La cuina, totes les cuines, bullen, perquè tothom s'hi sent Ferran Adrià, i perquè la crisi, paradoxalment, ens ha obligat a tornar a la cassola i a descreure els luxes dels restaurants, que s'han vist obligats a pensar com recuperar els clients que només cerquen menjar i no tant veure com els hi veuen gastant uns diners que ja no sobren.

La notícia del tancament d'El Bulli fou una confirmació de la crisi, sí, però també un mena d'avís que cap cuina, per excelsa que sigui, és millor que la pròpia per trobar-hi la felicitat gastronòmica. Quan el tancament d'un restaurant havia obert els informatius? Només ara, com un recordatori que només a casa, i feta amb les pròpies mans, es troba l'última veritat material possible. La cuina de la tecnologia al buit i del forn-coet, dels receptaris a l'i-Tunes i dels aparells inútils que la nostra padrina no empraria mai són només esquers perquè tornem a la veritable supervivència: la que prové de ser capaç de cuinar-te un plat cada dia, sense més temors que la crisi toqui fons quan, a més de cuinar-nos-ho, ens vegem obligats a caçar-ho.