El novel·lista cec (1912)

"Dins l'ocàs de la seva llarga i honrada vida de feina, el senyor Benito Pérez Galdós ha restat quasi cec. No pot ja escriure per si mateix els seus llibres; els dicta. Pérez Galdós és ara un vellet alt, vigorós, un poc geperut; es vesteix amb senzillesa; cobreix el seu cap un capell blan, rodó, un poc greixós; no recorda cap mortal haver vist sobre el crani del novel·lista cap barret fort. La modèstia del senyor Benito pel que fa a la indumentària és pròpia de tot gran treballador intel·lectual. No podem imaginar dandi, enfaixat de vint-i-cinc agulles, un home -Flaubert o Spencer, Nietzsche o Leopardi- l'única preocupació del qual són les coses de la intel·ligència, un home absort en una fonda, noble i desinteressada tasca intel·lectual. Llavors, en el nostre senyor Benito hi ha el seu capell envellit, el seu gavany llustrós i el seu vestit quasi pobre que li escauen força bé; la vida opaca, grisenca, quotidiana, és la que ha estat pintada pel novel·lista; gris, opac, com un comerciant, com un petit industrial, com un llaurador de poble, se'ns apareix el senyor Benito en la seva indumentària.

Parla poc... De tant en tant fa una pregunta; escolta atent la xerrada i resta llarga estona en silenci. Els seus ulls no brillen ni resplendeixen de vida interna; la seva cara no expressa ni alegria, ni tristor, ni entusiasme, ni indignació. A poc a poc, amb pauses i el seu gavany usat i la seva bufanda blanca en temps d'hivern, va caminant l'il·lustre ancià pels carrers, entra en el Congrés, escriu unes cartes, s'acosta a un grup de xerraires, escolta en silenci -sempre en silenci- allò que altres discuteixen entre crits, fregades de mans i interjeccions. I ara, després d'haver-se inclinat sobre les blanques i voraces quartilles durant anys i anys, llustres i llustres, el nostre gran escriptor ha perdut la vista. Ja no es veu tant pels carrers, rarament s'acosta al Congrés i els seus treballs són dictats a un secretari...".

Qui això comentava era Azorín, tot lamentant la dissort de l'home de lletres, Benito Pérez Galdós, que havia perdut la vista.

Nascut a les illes Canàries el 1843, morí a Madrid el 1920. No li agradava gaire la politica, però als divuit anys es declarà partidari de la Revolució que enderrocà Isabel II i resultà elegit diputat pels liberals. A poc a poc, el seu liberalisme evolucionà vers el socialisme i va mantenir cordials relacions amb Pablo Iglesias. Si en entrar en política li plogueren els enemics, més encara en sentir-se atret per les forces esquerranes. Tant és així que, havent estat proposat pel premi Nobel, els grups conservadors obstaculitzaren la seva candidatura a tal guardó. Això fou en els anys 1905 i 1912. Aleshores, amb la ceguesa del genial autor, s'acabarien d'alegrar els seus enemics, aquells que senten malaltissa enveja envers els esperits creatius, dels que saben emprar la vista i la resta dels seus sentits per explorar el que els seus contraris mai no han sabut veure.