El tsunami i la Divina Providència

M'agradaria que aquest escrit servís per estalviar-me un grapat de cridades al no gens petit grup d'amics que estan sota l'obediència de Roma. Vull dir que són capellans, excapellans, però que conserven les creences, o, en tot cas, catòlics que viuen intensament la seva fe. El que voldria dir-los és que estan d'enhorabona perquè aquesta vegada han sabut triar molt bé. No ells directament, però sí els cardenals que compleixen la delicada tasca d'elegir el cap suprem de la seva Església. Tenen -tenim: catòlic vol dir de tots- ara un papa que és d'allò més intel·ligent i preparat. Ho dic sincerament. I les seves austeres reflexions públiques sobre el tsunami que ha assolat una part del Japó demostren clarament les virtuts que he esmentat.

Si heu seguit les paraules que s'han vist obligats a dir els principals dirigents del món sobre el tsunami del Japó, haureu pogut notar que el tema és molt complex -un autèntic "imbroglio" politicocientífic- i que a l'hora de dir la seva sobre l'origen de la catàstrofe, de com evitar que es torni a produir o com s'ha de substituir l'energia atòmica, s'han fet, gairebé tots, el que en foraster es diu "la picha, un lío". No ha estat el cas del papa, que ha demostrat un seny, una intel·ligència i, si no hagués de molestar a ningú, diria una astúcia admirables. S'ha limitat a dir que havia sentit un gran dolor per les víctimes i que dedicaria les seves oracions a demanar a Déu que donàs als japonesos que han perdut part dels seus béns i la seva família la fortalesa necessària per refer la seva vida. Amb aquestes paraules tan assenyades, el papa ha obviat, de manera magistral, dos temes certament espinosos que algú podria pensar que venien al cas: el primer és saber les intencions que tenia el Creador quan va crear aquest món i el segon és com queda per als creients una noció molt important que figurava en tots els catecismes de la meva infantesa i que era l'existència, o no, de la Divina Providència. Pens sincerament que si el papa ha defugit dos temes, que tenen tanta relació amb el que ha passat al Japó, és perquè ha tengut por -la precaució, si voleu- de no enfrontar-se de bell nou amb dos grans -grandíssims- autors del pensament científic dels dos darrers segles: Darwin i Popper. Benet XVI és plenament conscient que des de la seva mentalitat en el fons antidarwinista, és a dir, creacionista, es fa molt complicat donar raó de les intencions del Creador que creà el planeta Terra i que hi posà un parella d'humans -Adam i Eva- perquè es multiplicassin.

Si s'observa el món i el que massa vegades ofereix la naturalesa -malalties, dolors, terratrèmols, inundacions, tsunamis, etc.-, hom està temptat de repetir, davant tantes desgràcies, la pregunta que ja formulà Epicur respecte als déus grecs: eren, quan crearen el món, uns ineptes o uns malvats? L'existència de la Divina Providència, per altra part, és un dels exemples més reeixits que posa Popper per explicar les característiques del pensament irracional. Segons aquest autor, a diferència del que passa en les proposicions de caire racional i científic, no hi ha manera de demostrar la no-existència de l'esmentada Divina Providència. Els que hi creuen tenen sempre una resposta per a qualsevol fet o experiment que intenti desmentir la seva creença. Si has demanat a la Divina Providència que et toqui la loteria i et toca, és una demostració de la seva existència; si no et toca, és perquè amb els doblers hauries pogut anar pels mals camins -gastar els cabals amb dones, cavalls o en l'agricultura- i la Providència ho ha, sàviament, evitat. Per això, Ratzinger ha anat alerta a no demanar a la Divina Providència que s'acabin ja les catàstrofes, que la naturalesa sigui una mica més amable amb els humans, que no hi hagi tant de dolor innecessari en aquest món, que la humanitat ja ha purgat amb escreix el pecat -de voler saber i de voler tenir criteri- que cometeren els nostres primers pares.

És el que hauria demanat jo si fos papa. Però, Ratzinger, molt més llest i il·lustrat, ha optat per demanar a la Providència una cosa que difícilment sabrem si ens ha estat concedida o no: que doni forces interiors als japonesos per superar la tragèdia. Ben mirat, no ha d'estranyar a ningú que ell sigui papa a Roma i jo -anava a dir un modest-, professor d'una universitat de províncies, com deien -diuen encara?- a Madrid.