El Darrer pronunciamiento

La història contemporània d'Espanya és la història d'una successió de cops d'estat, de pronunciaments. El recentment desaparegut historiador Gabriel Cardona en va arribar a catalogar 47, el darrer dels quals era, precisament, el del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, el 23 de febrer del 1981, demà en farà exactament trenta anys. Ja el 1846, el gran intel·lectual catòlic Jaume Balmes assenyalava que, freqüentment, no era que el poder civil fos feble perquè el militar fos fort, sinó al contrari, el poder miliar era fort perquè el civil era massa sovint molt indecís i mancat de suport. Aquesta era, en bona part, la situació aquell febrer del 1981. L'exèrcit, molt majoritàriament franquista, estava descontent pel terrorisme d'ETA, la creació de les autonomies i la legalització del PCE.

Però feia quaranta anys que obeïa el poder establert i molts de caps, ja en la seixantena, no estaven per a aventures bel·licoses. Per la seva banda, el Govern d'UCD que presidia Adolfo Suárez feia aigua per totes bandes. La crisi econòmica era fins i tot més dura que l'actual, amb un 16,5% d'atur en un estat on hi havia molts d'emigrants i cap immigrant. El partit governamental es desintegrava a causa dels enfrontaments interns, la patronal s'oposava cada vegada més al Govern perquè el considerava massa socialdemòcrata, Washington en recelava perquè Suárez ajornava sine die l'ingrés d'Espanya a l'OTAN i el PSOE duia a terme una oposició despietada. En aquest context molta gent parlava d'un "cop de timó". El general Alfonso Armada, secretari de la Casa Reial fins que fou encertadament destituït per Suárez el 1977, cercava aliances per poder presidir un hipotètic govern de coalició i de "salvació".

Entre desembre del 1980 i gener del 1981, es va reunir amb diversos dirigents del PSOE (Múgica, Reventós i Ciurana), amb el general franquista radical Milans del Bosch i amb el rei Joan Carles I a Vaquèira. No se sap què en va treure en net d'aquestes trobades, però el 18 de gener els conspiradors més radicals acordaren que si Armada no aconseguia la presidència del Govern en un mes, passarien a l'acció i Tejero assaltaria el Congrés. La dimissió de Suárez i la proposta de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president, amb un perfil molt més conservador, barrà el pas a un possible Govern de coalició presidit per Armada. Aleshores, els conspiradors decidiren aixecar-se sense tenir el suport explícit de la majoria de capitans generals. El general Armada assegurava tenir el vistiplau del rei per formar un govern de concentració, la qual cosa aviat fou desmentida pels fets.

Però mentrestant, Tejero ocupà el Congrés amb set autobusos plens de guàrdies civils que varen interrompre la votació d'investidura i dispararen les seves metralletes al sostre de l'edifici. Un testimoni presencial d'aquests fet fou l'historiador Miquel Duran Pastor, aleshores diputat d'UCD per les Illes Balears. Recorda que les reaccions dels diputats davant el segrest foren molt diverses. Destacava l'actitud ferma de Santiago Carrillo, potser perquè el veterà líder comunista ja n'havia viscut de tots colors. En canvi, el president de la cambra, Landelino Lavilla, no es va comportar d'acord amb la dignitat del seu càrrec. Per la seva banda, el batle de Madrid, Enrique Tierno Galván, va dormir tota la nit. Juan María Bandrés, d'Euskadiko Esquerra, es va posar a resar, fet que despertà les simpaties de Manuel Fraga, que li va dir que no li passaria res perquè ell el protegiria.

L'endemà al matí, els guàrdies civils els oferiren poder esmorzar, però Miquel Duran va tenir ànim per contestar que "nosotros acostumbramos a desayunar en casa". Finalment, i encara que a València Milans del Bosch havia tret els tancs al carrer, el cop va fracassar. Però va deixar un regust ben amarg en els demòcrates. Les forces armades de tot Espanya s'havia posat en alerta però ningú sabia a qui donarien suport. Només la intervenció decidida, però un poc tardana, del rei Joan Carles I frustrà definitivament l'intent colpista. I, a sobre, els diputats del Congrés varen haver de sortir entre dues fileres de guàrdies civils armats.