Un crim prescrit?

Fa unes quantes dècades, vàrem quedar escarrufats amb les Madres de la Plaza de Mayo. Ens assabentàrem de la lluita d'unes mares per recuperar els fills que els havia pres la dictadura argentina. Al país sud-americà s'hi havia organitzat una trama per arrabassar infants acabats de néixer de les preses represaliades i donar-los en adopció, generalment a militars addictes al règim i, de vegades, fins i tot als mateixos repressors.
Aleshores, no ens podíem imaginar que trenta anys més tard començarien a sortir a la llum casos de robatori de nadons aquí mateix. Ahir, sense anar més enfora, dBalears explicava el cas de Paloma Alcahuz Sánchez, sobre el presumpte robatori de la seva germana bessona en una clínica de Palma. Però aquest no és un cas únic. N'he fet una petita recerca per Internet i hi he trobat que, ja el 2008, el jutge Baltasar Garzón va obrir una causa sobre aquest tema i va denunciar que les adopcions irregulars podrien afectar uns quants milers de famílies de l'Estat.

El robatori es produïa sempre de la mateixa manera: feien creure a la mare que el nadó havia nascut mort o que s'havia mort molt poc temps després de néixer, però en realitat l'entregaven a una altra família, generalment benestant, que pagava un bon grapat de bitllets per quedar-se'l. Els nous pares registraven l'infant com si fos fill seu gràcies a un certificat de naixement fals que els expedien els segrestadors. Si els pares biològics demanaven veure'n el cos, miraven de dissuadir-los-en, els mostraven un bolic que no convenia obrir, perquè el cos estava en males condicions, o un taüt tancat. En alguns casos, fins i tot tenien congelat el cadàver d'un nadó per mostrar-lo als més desconfiats. Tot plegat, una trama tètrica i despietada.

Segons allò que n'he pogut consultar, no queda clara la responsabilitat del règim franquista en tots els casos, però sí en alguns, especialment aquells que afecten preses republicanes represaliades que varen parir els fills a la presó. En altres casos, sembla que eren autèntiques màfies organitzades sense cap tipus de rerefons polític les que es varen dedicar a aquesta pràctica durant una bona partida d'anys. Sigui com sigui, es tracta d'un crim pervers que caldria investigar en profunditat per tal d'aclarir tants de casos com sigui possible i retornar la identitat perduda a tots aquells que han viscut tan enganyats tots aquests anys. I, de rebot, desemmascarar els autors d'aquestes malifetes i posar-los a disposició judicial.

Tanmateix, alguns dels juristes alerten sobre la possibilitat que aquests delictes ja hagin prescrit, car sembla que la immensa majoria d'aquests fets es varen produir abans de 1979. No som entès en lleis i, per tant, no em puc pronunciar sobre la veracitat d'aquesta afirmació. Però sí que en puc opinar que em semblaria una barbaritat que això fos així. De la mateixa manera que els crims en contra de la humanitat no prescriuen mai, fets tan greus i de tanta transcendència sobre la vida de les persones com aquests, tampoc no haurien de prescriure.