Nostàlgia del raval

Més enllà de la reincidència en el masclisme atàvic que delata el terme -ara només l'empram en femení; l'arquetip masculí, però, l'encarnaria aquell 'neng de Castefa' interpretat per Edu Soto als programes de Buenafuente-, l'auge de les poligoneres ens demostraria que cada vegada estam més rodejats de capses buides i grises, tot i el llampant dels colors que ens fereixen les retines. El detonant de tot això? La constatació aquesta setmana que el teu entorn -vull dir el meu i el de tothom- està més a prop de l'espontaneïtat (?) barroera de les pintures de guerra de la Juani que de la saviesa excèntrica del darrer honoris causa de la UIB. És evident que la gran majoria hem estat sempre més a prop -i que em disculpin les ànimes lectores més sensibles i els supradotats que hagin caigut i persistit per accident en aquest bocí de diari- de les Princesas de León de Aranoa que de l'erudició disfressada de divulgació urbi et orbe que destil·la Punset. Però davant dels extractes difosos del discurs d'investidura de l'encara despentinat barceloní, hem sentit qualque lloança -tanta sort!-, molts de mitjos somriures, alguna ironia i molt de distanciament -explícit i implícit-.

I l'home parla, en realitat, de la recerca d'allò que també mena l'existència dels al·lots del tuning i les rulas i les al·lotes dels estampats de lleopard. I la nostra, si és que no hem perdut el nord. El friqui, però, és Punset, qui, per cert, ens diuen que va contestar no fa gaire que una "poligonera" era "una dona amb moltes facetes" -tant de bo!-; les referències, definitivament, s'han capgirat: comanda el pneumàtic cremat. Em direu que la realitat ha estat sempre més en el dia a dia dels qui no optarem mai a un doctorat -a cap-, que no hi hauria modernitat sense perifèria -física i mental-, etcètera. El cert, però, és que, veient on se situa el centre de les mirades, reiteram l'admiració pels ravals del segle passat. Gent tan humil -aquella sí- que hauria entès poc això d'ara. I topant amb en Punset probablement l'hauríem escoltat amb l'admiració de qui no acaba de captar la lletra, però intueix i valora la melodia.